"El Retorno de Saturno"

Tinc un problema greu…i me’n vaig assabentar ahir.

Jo ja m’intuïa alguna cosa, però és més greu del que em pensava… Birreres, alerta crisis, i no només financera: Estic en plena fase filosòfica profunda. “Muy a mi pesar”… estic passant l’etapa de:

“El Retorno de Saturno”

I us preguntareu que coi és això? Doncs jo tampoc ho sabia, però m’ho van explicar ahir i pringuem tots els de la meva quinta. Escric tal qual:

“Retorno de Saturno para los nacidos del 80 hasta el 83. Este es un momento en nuestras vidas de grandes decisiones, cuando la vida de repente parece ponerse muy seria. Los riesgos que tomamos durante los 20, dejan de tener atractivo y algo muy profundo nos dice, se acabó la fiesta, debo redirigir mi vida. Debo dar una dirección a mi vida profesional.”
¿¿¿Pero estoooo que eees?!?! ¿¿¿¿Se acabó la que???? Nooooo la fiesta noooo.
Però és cert, aquest sentiment em ve de tant en tant, sobretot el dia post-festa, quan succeeix el “Retorno del Espidifen”, un altre retorn també fatídic…

Però posem-nos seriosos que el tema no és per menys. És cert que als 30 anys un es pot començar a plantejar un canvi de vida, però el problema és que no es materialitza en res concret: canvi de casa? canvi de feina? hem de trobar un Apuesto Hombre? o marxem directament del país…a l’altre punta del món. Ben lluny segur que tot serà més fàcil (juas juas, il·lusa).
Parlem d’un canvi radical que sembla que es necessita però sense saber per a què (el tema no és fàcil). És com una insatisfacció quan en el fons, tot el que tens t’agrada. Que requereix d’una gran dosi de pebrots…però que sembla que no hi són. Com diu un amic meu…”Con más cojones que cabeza” i jo afegeixo “Pero como no hay cojones, pues nada”.
I tot això amb quin objectiu? Però si en el fons tinc la sort de tenir uns grans amics, feina xula i un entorn envejable. Què és el que vull canviar? Li dic a ma mare “vaig a fer un canvi perquè la vida em vagi millor” i la mama, gran sàvia” donde las haya”, em contesta “però és que t’ha anat malament fins ara?”
I és aquí on torna el Saturno aquest… “Aún si ya estás en el camino adecuado profesionalmente, el cuestionamiento viene igual.” El tema es tocar la moral…tan si estàs bé com si no. Com a mínim ja sé qui té la culpa, el Saturno.
Tranquil·litat. És part de l’evolució. Un consell: Quan us arribi el “Retorno de Saturno”, pilleu una birra, o dos, o tres…i espereu a que se’n vagi.

Anuncis

Sortim a "El Gran Dictat" !!!

Una bona amiga del bloc, la Raquel, ha participat al concurs El Gran Dictat de TV3. I com no podia ser d’una altra manera, duia una samarreta del Fem una birra?!?! És xula eeehhh?

Us aconsello mirar tot el programa, que està la mar de bé, però en concret, hi ha un moment sublim… Atenció al què li diu l’Òscar Dalmau a la Raquel arrel de la nostra samarreta… (minut 9:14).

Des d’aquí, només felicitar a la Raquel, que està feta una campiona! Un petonàs, crac! Ah! I afegir que juga a dards de p___ m___, sempre guanya!! 😛

M’agrada…


– Que riguis, que riguis tant

– Que sempre ens acabem l’ampolla de Protos
– Que t’adormis damunt meu mentre el toco els cabells
– Que cantem i ballem com bojos mentre escoltem música al cotxe
– Que em facis un hombre desnudo quan no m’ho espero (*)
– Que m’acaronis la cara sense motiu
 Que quan em presentes als teus amics ells ja saben qui sóc
– Que em trobis a faltar quan surts de festa
– Que tinguem converses filosòfiques sobre banalitats
– Que sapiguem què estem pensant amb només mirar-nos als ulls
– Que agafem la motxilla i ens perdem pel món
– Que em confessis les teves pors i preocupacions
– Que m’abracis per darrera, m’apartis els cabells i em facis un petó sota l’orella
– Que em composis una cançó
– Que follem després de fumar maria
– Que fumem maria després de follar
– Que em cuinis uns macarrons el diumenge
– Que treguis la llengua quan estas concentrat fent alguna cosa
– Que em demanis consell
– Que et posis catxondo quan t’envio fotos insinuants a la feina
– Que facis el burro per fer-me riure
– Que em comparis el cul amb el capó d’un Porsche 911 del 85
– Que m’agafis de la mà sense que m’ho esperi
– Que ens partim la caixa amb els acudits més cutres de l’Eugenio
– Que m’enviis un missatge dient que voldries tenir-me entre els teus braços
– Que t’enganxi embobat mirant-me
– Que tinguem papallones a l’estómac alhora
– Que et tiris un pet i em faci rissa
– Que em deixis conduir el teu cotxe a gas
– Que utilitzis les mateixes paraules que jo m’invento
– Que sempre siguem els últims d’anar a dormir
– Que et posin menys multes de velocitat que a mi
– Que t’encanti que et folli
– Que m’encanti que em follis
– Que tinguem secrets inconfessables i ens els confessem
– Que em deixis treure’t barbs de l’esquena
– Que em demanis ajuda
– Que et pregunti què vols i em contestis que el que vols és menjar-me la boca
– Que em diguis que sóc la teva princesa
– Saber del cert que això últim és veritat perquè m’hi fas sentir


* Atenció al segon 15 del vídeo 😛

Bendita luz…

Suposo que a tots us ha passat alguna vegada… però colló! quina putada quan marxa la llum de casa!

Sembla mentida, però quan marxa la llum te n’adones que tot, tot, tot, el que necessites en aquell moment, necessita corrent!

L’altre dia em vaig quedar sense llum, el primer que fas, com una burra, és anar cap a la caixa dels fusibles, com que no hi veus bé, què fas? encens el llum per poder veure el quadre… GILIPOLLES! no tens llum, per què intentes encendre’l per veure-hi?! doncs sí, a mi m’ha passat, no sé vosaltres…

Molt bé, quan ja has aconseguit poder accedir al quadre, vas pujant les pestanyetes cap amunt i, que voleu que us digui…a mi em fa por… puges “el general” i de cop i volta fot un pet i salta tot…pum! doncs jo que no sóc del gremi…m’espanto.

Vale, quan ja has acceptat que ha de venir algú a arreglar el tema, doncs has d’esperar, i mentre esperes, doncs algo has de fer… doncs vas buscant la manera d’entretenir-te i, definitivament te n’adones que a vegades podem ser una mica burros i bàsics… us posaré uns exemples…

Em vaig a fer un cafetó i un piti… NO! no tinc llum, no puc encendre la Nespresso i, com que la cafetera de tota la vida, no la feia servir, doncs la vaig tirar, total “pa qué” doncs ja no hi ha café…

Miraré el correu, el facebook…algo per passar l’estona, doncs NO! no tinc llum i no puc encendre l’ordinador i, el portàtil? tampoc, perque no sé perque la bateria s’ha descarregat (fa com 1 any que la bateria no funciona però bueno…com que no el moc de lloc, perquè comprar una bateria?)

Doncs aprofitaré i em dutxaré… (això ja és el remate…) pleno mes de Febrer, (onada Siberiana que ens va donar una mica pel culín…) engego el calefactor per anar calentant el labavo, doncs NO! no hi ha llum! bueno, sense calefactor… em trec el pijama, entro a la dutxa engego l’aigua… xorro sobre el cap i…evidentment l’aigua gelada… i ja és quan penses…realment sóc gilipolles…no hi ha llum, que NO HI HA LLUM! El calentador de l’aigua no funciona!!!

Doncs imagineu el panorama…tremolant…amb el cap mullat…ara què faig? m’acabo de dutxar?…surto de la dutxa? em rento a trossos (com dirien els meus pacients… “me lavo como los gatillos”) amb l’aigua gelada…pell de gallina…buff un drama…

Doncs res espero que aquest post us serveixi, perquè jo vaig fer una mica el burro fins que la meva ment no va assimilar que no tenia llum. Si marxa la llum feu el favor de no fer res, aviseu algú que us ho solucioni i espereu… això si…sempre fent una birra…

Museu Laboral

En el post d’avui, ens endinsem dins del Museum Laboris, on hi trobem la Fauna i Flora del món laboral. Comencem directament a descriure les espècies principals…

Tota empresa té un tipus de personatge que es va aposentar de tal manera a la seva butaca, que no hi ha manera de treure’l d’allí. Són els coneguts com a TIRANOSAURUS REX, un paio/a madurito/a que no fot brot a no ser que aparegui el jefe i que es mou per la seva visió de “això sempre s’ha fet així”. Segur que ja tens una imatge de qui són els REX de la teva empresa.
De fet, a aquest tipus de personatge se’l descobreix fàcilment, ja que generalment tenen aquella tècnica de bufar tot el dia, com si anessin super estressats (aquesta és la tàctica per no perdre la cadira després de tants anys), però en realitat tu saps que no foten ni l’ou. De fet ho sap TOTHOM.
Jo, en particular, vaig tenir un jefe que a part de ser un REX, s’autoposava medalles amb idees d’altres. Diguessis el que li diguessis ell et deia: “Ja ho sabia” (el paio era de patada voladora). Evidentment sempre sabia les coses un cop ja havien passat: “jo ja ho veia a venir això de la crisi” i un mes abans t’havia donat ordre de gastar-te l’oro i el moro en un projecte “Tira tira, que la casa és gran”. ( “Es de ser inútiles”).
Dins el Museum Laboris també existeixen els TREPAS. Es caracteritzen per ser trepadors, però no de muntanya. Són capaços de derrumbar la teva feina en cinc minuts amb la finalitat que la seva brilli més. Són “indeseables” i de sexe indefinit, però en el meu cas ho he vist més en femella que en mascle. Ho he de reconèixer, tenim la llengua més bífida.
Els BIPOLARS, uns altres a destacar. Són una mica més difícils de detectar a primera vista, ja que acostumen a ser persones encandiladores. Durant les reunions amb la manada són persones amables, col·laboradores i amb un gran esperit d’equip. Però “al Loroo”, són embaucadors per davant, i donadors d’anus per darrere. És qüestió de temps desenmascarar-los.
Els NEOS, que s’ocupen de tota la part informàtica i la seva frase preferida és: “NO, Impossible”. Un dels més capullos que m’he trobat em va definir a mi com a “n” i a la meva jefa com a “n+1”. No sabia si agrair-li per ser jo la constant de referència o engegar-lo a la merda. El tema és que els NEOS, necessitis l’aplicació que necessitis, et diuen “Això no es pot fer” acompanyat d’una explicació tècnica, que a priori, ja saps que no entendràs. Esta clar que no és el perfil dels que treballen a Apple.
I finalment, però no els menys importants: els GIRADORS DE TRUITA PROFESSIONALS. Són aquell tipus de personatges que facis el que facis, t’acaben endossant la feina a tu. Et giren la truita a tot. Que han fet alguna cosa malament? Segur que ha estat un altre. Que t’ha de preparar algun document? segur que no ho poden fer, perquè es veu que hi ha una tercera persona que havia de askjdha skjhfan i llavors akjdf asdasjhf as fd i és clar, no pot fer-ho. Ho entens, no? “Ala, “sigue jugando”.
I fins aquí la classe d’història in Laboris d’avui, on acabarem amb una reflexió del gran mestre Emili Duró “si arribes a una empresa suposadament innovadora i el seu equip d’I+D tenen una mitja de 50 anys, tremola perquè aquesta empresa és de tots menys innovadora”.
“Senyorías, pueden retirarse”.

Punts de vista

L’altre dia, tot “conversant” via Twitter amb el nostre estimat Home Ocell, em vaig adonar que una simple frase pot tenir un significat molt diferent per dues persones. Inclús si la frase és curta, concisa i en anglès, un idioma bastant senzill si el comparem amb altres llengües amb més floritures com el català.

Ja sé que el timeline que podeu veure aquí sota no té més… a part que era un dimecres de matinada 😛 El curiós del cas, no obstant, és que mentre l’Home Ocell anava tuitejant jo li responia amb el primer que em venia al cap al llegir la seva frase, i, al final, em vaig adonar que realment teniem punts de vista molt diferents davant d’actes molt definits. Això bàsicament és una parida, però m’ha fet pensar en la interpretació dels famosíssims senyals. Sí… uuuh… els senyals… Allò que un o una detecta, interpreta a la seva manera i extreu una conclusió. I quan les coses van maldades diu… – No ho entenc, si m’havia fet senyals!!! Doncs senyores i senyors… equiliquà… Homes i dones interpretem els senyals de diferent manera… i si no… per mostra un botó.

Amb quina versió us identifiqueu més? Digueu la vostra!

Si tu ets el meu Peter Pan, jo seré la teva Campanilla

Quan un paio et diu “no ets tu, sóc jo” huye como jamás hayas huido. Sí, és una de les frases típiques que totes hem sentit, i per que no dir-ho, ens hem tragat…

Està clar que quan algun paio vol tema seriós ho saps des del primer moment. De no ser el cas, el suposat Caballero t’oferirà excuses varies com “em vull centrar en mi mateix”, “és que jo necessito anar poc a poc” (deu voler dir marxa enrere…), “és que ara la meva ex em necessita” o el pitjor dels pitjors, “ara et truco que estic a la dutxa” (i mai més se’n va saber res). Fet real. Es pot saber què ens està passant al jovent dels 80?? No sabem comprometre’ns!!!

Cert és que no sempre és el paio. En ocasions som nosaltres i la nostra exigència. Si el paio és alt, perquè és alt. Si és baix, doncs perquè és baix. Si no té humor, si va massa ràpid, si va massa lent…Sempre hi ha un defecte que fa que la petita virtut desaparegui. És el conte del Peter Pan i Campanilla, un amor idíl·lic però impossible de fer realitat. En definitiva, que arribem a la trentena i no hi ha manera d’aparellar-nos.

Davant aquest model de vida single, la nit i la farra és un element bàsic del qual no podem prescindir. S’ha d’anar a tirar la red. Per tant, el nostre cap de setmana es compon de discotequeo (a veure qui cau), festes varies i alcohol a dojo (que sempre ho fa més fàcil per enganyar a algú). Amb tot això, l’amo de Luz de Gas “se va frotando las manos” pensant… veniu veniu, gent alcohòlica i soltera. Us posaré un garrafón que no “sabréis ni adonde os habéis metío”. Cert, així és. Perquè al dia següent al igual recordes alguna cosa. Intentes fer memòria, però sempre et quedes amb els mateixos flaixos que no saps ni si has somiat. Et passes el dia fent-te preguntes que ressonen dins el teu cap a l’estil Homer Simpson … “amb què m’hauré gastat jo 70 euracos??? segur que els he perdut, perquè sols vaig beure dos copes!!” juas, i l’aigua de tots els floreros també!! So Pepa. Te’ls has gastat i ni les neurones ho recorden.

En definitiva, que és sobretot al dia següent (el dia de penediment, ja que el de resurrecció és al tercer dia, com Jesús) quan te n’adones que has de trobar un company que et porti pel bon camí i amb qui puguis compartir vida sana. Està clar: no pots trobar el teu príncep blau per la nit, t’has d’apuntar a algun centre excursionista o anar a classes de guitarra. Però no val un qualsevol.

Un cop li vaig dir a ma mare…”mama, de moment, mentre no aparegui algú que em faci més feliç, seguiré soltera”. I la seva contestació (que reconec em provoca certa inquietut…) “Ai filla, doncs més feliç que ets ara… no sé si ho seràs amb un Apuesto Caballero“.