Arxiu de la categoria: Sexe

Els malotes

He estat pensant com començar aquest post, que feia tant temps que volia escriure, i finalment he decidit tirar pel dret i no enrotllat-me… Què son els malotes?? Doncs senzillament… Són el tipus de tio que ens agrada (i que no ens convé, per suposat).

El malote és aquell “home” que se’l veu echao pa alante, guapot (no un tio bo, no, però te alguna cosa, té morbo, tant física com intelectuament) que ens fa ballar el cap, un mascle que dóna la sensació que et salvarà d’algun perill o algo (ja em diràs tu…) i com no, un perla (léase faldiller, pichabrava, ja m’enteneu…) Tot de cara a la galeria és com de protagonista de pel·lícula, tipus James Dean, però malauradament, com ja podem intuir, hi ha gato ensserrao... Els malotes de la vida real no són com els del cinema. No hi ha happy end.

Per mi els malotes són morenos, però suposo que això va a gustos, i el més característic… Fan cara de dolents. Ai sí, sabeu de que parlo, no? Cara de dolents, de chico malo… de malote, en fi… d’aquí l’expressió… Per exemple en Clive Owen seria un clar exemplar de malote, i no diguem… Jon Kortajarena :)__ (Ok, aquest últim està molt bo, però sempre té una pinta de malote que flipes). Aquelles mirades que t’atravessen i que és impossible que siguin d’un angelet, faccions marcades, una mica de xuleria potser, i cert egoísme que no se sap perquè, captiva. Són paios interessants, misteriosos, inclús una mica turmentats. I quan un malote et fa caure a la seva xarxa, per molt que tu no vulguis, ja estàs llesta… No pots deixar de pensar en sexe salvatge, aventures i històries vàries tots dos plegats, perquè si alguna cosa tenen els malotes és que et fan fantasiejar mil. I per que? Perquè com que són homes amb aquell cert misteri, els adjudiquem certes qualitats que no tenen (però que ens agradaria que tinguessin) i això, senyores meves, és un error… Cras error.

Els malotes ens criden l’atenció i sense saber com, ens ensarronen, ens enreden, ens entabanen, com a unes ximpletes. Bé, la realitat és que ens deixem entabanar… perquè, és clar… oh! si el malote s’ha fixat en nosaltres per alguna cosa serà i tot i que les nostres intencions siguin simplement passar una bona estona amb ell (sense més història perquè ja sabem de quin peu calça), acabem fantasiejant que podria quedar-se amb nosaltres. El malote dóna peu a pensar que vol alguna cosa més, i això és fatal. Fatal perquè nosaltres ho prevèiem com algo passatger, un divertimento, donades les característiques perlístiques del susdit, i al final ens lien, ens lien, ens liem i acabem volent més… Altra vegada: cras error.

I per què tenen aquest poder de fer-nos canviar d’idea? Per què volem algo més amb un malote, quan ja des del principi sabem com és, al que ens exposem, al que ho passarem malament si hi posem falses expectatives? Noies… Tinc la resposta. Sí, trist però cert. Per un cop, tinc la resposta… i la tinc perquè malauradament m’he topat amb més d’un malote, i les meves amigues també… I he arribat a aquesta conclusió: Volem un malote al nostre costat perquè ens creiem capaces de fer-lo canviar… Bé, exactament no és ben bé això… És més aviat que volem al malote perquè creiem que al nostre costat canviarà… Aha!!! Equiliqua! Som tant pèssimes que, interiorment, pensem que aquell perla deixarà enrere totes les seves històries per nosaltres, perquè nosaltres oh! es clar! som tant maques, tant simpàtiques, tant de tot, i ho hem passat tant malament anteriorment, que ens mereixem que un fera com ell perdi el cul per nosaltres, serà la nostra recompensa a tota la merda que hem hagut de passar. A més, en molts casos, això també ve potenciat pel fet que com que li hem fet de psicòlogues (molt característic també) han de caure rendits. Perquè, clar, pobret, només havia conegut noies malvades, lagartones, fins que vam aparèixer nosaltres, que li hem solucionat, o al menys, ajudat, a arreglar allò que el tormentava (sí, perquè els malotes sempre estan ratllats per alguna cosa… la feina, una ex malparida, una família desestructurada, etc) i fnalment el malote ha vist la llum.. Doncs no. És un malote. I els malotes, malotes són.

I que ideal seria estar amb un malote de portes enfora i que en realitat fos un xaiet que li caigués la baba per nosaltres, oi? L’enveja del barri, tu… Doncs, no, nenes, no! Ho diré un altre cop… Cras error! No es pot aspirar desitjar fantasiejar que a un malote li caigui la baba per tu… perquè un malote és un malote… I els malotes no tenen babes. Els malotes tenen un polvo (o uns quants)… I PROU!

Post dedicat a la Mariana, per descobrir-me la paraula malote, ja fa uns quants anys, i que tant bé m’ha anat per posar una etiqueta a aquest concepte.

Anuncis

Orgasme masculí

Si un dels temes més tabú a les converses entre col·legues de diferent sexe era l’orgasme femení, resulta que un dels més desconeguts (al menys, per les que escrivim en aquest bloc) és l’orgasme masculí… OMG!

Arrel dels comentaris del post sobre l’orgasme femení em van començar a assaltar alguns dubtes i molta curiositat… i no mentiré si us dic que aquestes últimes setmanes m’he dedicat a interrogar (i quan dic interrogar és simplement interrogar, malpensats!) a amics i coneguts. Tot i que no patiu, nois… no revelaré les meves fonts: podeu seguir llegint tranquils 😉 Tal com m’imaginava, no és que hagi descobert la veritat absoluta sobre els orgasmes dels homes, però algunes coses he après, i amb algunes m’he sorprès moltíssim. Així que, després d’aquest treball de camp (més aviat, treball de bar :P), aquí reprodueixo el que he tret en clar de les meves anotacions:

En primer lloc comentar que existeixen diferents tipus d’orgasme masculí. Bé, això ja ho sabíem, o al menys ens ho podíem imaginar per les diferents reaccions que tenen (o han tingut) els nostres amants. Funciona igual que a les noies, que no sempre que tens un orgasme se t’arqueja l’esquena i crides com una boja sense poder evitar-ho, a vegades simplement és alguna cosa com més relaxada, potser només se t’arronsen els dits dels peus, esgarrapes alguna esquena o gemegues més suaument, però la sensació, tot i no ser tant intensa, és de plaer igualment. Doncs, als homes, igual. Perfecte, anem bé. Diferents sensacions, graus, tempo, etc. Estupend.

Punt número dos… el multi-orgasme masculí és un fet. Sí, sí, sí i us ho certifico, la meva font és fiable 100%. I ja aviso que NO ho he viscut a les meves carns (mai millor dit) però em podeu creure si us dic que el multi-orgasme en la població masculina també existeix. Ole, ole, us felicito, fills! (i filles!) Resulta que hi ha certs afortunats en aquest planeta que NO tenen període de recuperació “després de” (tècnicament, període refractari) i poden seguir “emputxant” sense descansar, per gaudi dels dos implicats. I tot això sense comprimits de color blau o succedanis, of course, que això fa molta angúnia, a menys que hi hagués una disfunció adequadament diagnosticada per un facultatiu… De fet ara acabo de recordar que, en un viatge que vam fer amb la Curdera a Turquia, en el gran basar, ens van intentar vendre un potingue que tenia una etiqueta estranya, la qual, al traduir-la, prometia, textualment: “cinco sin sacarla“… Així, doncs, els turcs ja ho sabien… I és que els turcs tenen molta tela, però això ja ho discutirem algun dia en un altre post… que el tema dóna per molt, us ho asseguro.

I en tercer lloc… el que m’ha sorprès més… Els homes es poden orgasmar sense escórrer-se, inclús varis cops. Perdoneu la meva ignorància, però no ho sabia… ho va comentar el sr. Ocell al post de l’orgasme femení i em vaig quedar a quadros… Sabia que existeixen tècniques per controlar (i postergar) l’orgasme, com en el sexe tàntric, o inclús em sonava l’ejaculació retrògrada, en que el semen no surt a l’exterior perquè s’envia cap  a la bufeta, pressionant cert punt anatòmic, però seriosament pensava que l’orgasme “de veritat” venia després, quan finalment s’ejaculava cap a fora, tal qual, i que totes aquestes pràctiques eren simplement per tenir, al final, un orgasme brutal… Doncs resulta que no, que poden haver-hi orgasmes, inclús varis, sense ejacular. OK. Ara ja ho sabem. Perfecte!

Honestament, tampoc és que em considerés una experta coneixedora super-mega-high-level del sexe, ni molt menys, però, hòstia! podria haver-me’n assabentat abans, no? Que això és molt bèstia, eh!? Però com jo, les meves amigues tampoc tenien consciència de l’orgasme masculí sense ejaculació i… els meus amics, tampoc… Cap dels meus amics sabia que no calia que es correguessin per tenir un orgasme… cap, menys un d’ells, l’Iceman, que en una ocasió va tenir una “experiència” similar… Amb això no vull dir que la majoria dels meus col·legues siguin uns “bàsics” al llit, angelicos… no, home, no! sinó que vull dir que potser no tots els homes són capaços d’experimentar-ho… o potser sí que són capaços, però encara no ho han sentit… I si realment això és cert, espero que tots puguin provar-ho algun cop, que ha de ser fantàstic… o al menys una experiència interessant. I que si ho aconsegueixen, que ho diguin a les seves parelles, que això és digne de saber-se! PD: A mi també m’ho podeu dir, eh? Seré discreta, #usujuro! 😛

Tornant a la meva font primària, tot parlant fent un gintonic amb l’Iceman, que sí que havia experimentat una sensació orgasmàtica sense ejacular, em va dir que la sensació va ser diferent a l’habitual, més generalitzada, com una tremolor bestial per tot el cos, deia. Em comentà, també, que va sorgir sense fer res d’especial, és a dir, sense tenir sexe tàntric ni pràctiques inhibitòries de l’ejaculació, i va atribuir-ho a una connexió especial amb la seva parella en aquell moment… Que maco, no? 😀 El que desconec és com ho aconsegueix el nostre estimat seguidor Home Ocell… des del Fem una birra?!?! al complet el convidem a que ens il·lustri comentant aquest humil post. Gràcies!

Orgasme femení

   Un dels temes més tabú en les converses entre persones de diferent sexe és l’orgasme femení… I no entenc per què. Si podem parlar normalment de polles, gatillazos, tetes, culs, fantasies vàries i altres aspectes relacionats… per què l’orgasme femení queda com a tema pendent en totes les converses sobre sexe? I, és més, sé de bona tinta que desperta molta curiositat entre el sector masculí… llavors per què no pregunteu directament? És que potser al sector femení li fa vergonya parlar-ne?
Això no pot ser!
   Per començar, i que quedi clar… totes les noies es masturben, TOTES, i això és un fet. I no entenc per què algunes ho neguen. Hi ha certes senyoretes que s’ho deuen prendre com alguna cosa vergonyosa, un fet a amagar, però que una noia es toqui no vol dir que sigui una guarra ni molt menys (només faltaria!) i per tant no sé per què hi ha com un cert recel en admetre-ho. No sé, ho trobo el més natural del món. Total, tothom sap que tots els nois se la pelen, llavors per què hi ha certa tendència a negar que totes elles també ho fan? Tampoc cal entrar en detalls, evidentment, però reconèixer-ho no té més conseqüències, tampoc. En fi… tema tancat.
   Un altre aspecte sobre l’orgasme femení que genera molta curiositat és el fingir. Sí, les noies poden fingir orgasmes, és relativament senzill. I TOTES ho han fet, al menys algun cop. Però no cal que el sector masculí s’emparanoïi, ha passat tota la vida i seguirà passant, però com saber-ho? Ai, senyors, això depèn de la perspicàcia masculina i de l’actuació femenina 😉
   Fingir un orgasme no hauria de tenir més importància, al menys si es fingeix quan és legal fer-ho. Perquè potser no existeix un manual com a tal, però hi ha certes normes de sentit comú. Per exemple, estic totalment en contra de les dones que fingeixen orgasmes perquè les seves parelles no acaben mai (però què més vols, nena????) o no els hi fan bé… Així no aneu enlloc: NO cal recompensar una cosa que no agrada, perquè llavors es poden crear males costums i entrar en un bucle maligne… Aquelles senyores que es dediquen a fingir perquè els seus marits/nòvios les deixin estar, tenen un problema, i greu! Si es dediquen a orgasmar-se quan realment no s’ho estan passant bé, doncs fatal, la veritat, perquè fingint l’orgasme només estan aconseguint transmetre a les seves parelles que allò que els han fet els agrada, quan no és així. Collons, que demanin allò que els agrada, que el sexe s’ha de gaudir i ha de provocar orgasmes de veritat!
  Fingir un orgasme hauria de ser com un regal, és a dir, un reforç positiu a la feina ben feta, quan la pròpia natura no dóna una resposta fisiològica adient al plaer rebut, degut a causes externes (borratxera, cansament, estrès, etc). Per exemple: Si una noia s’ho està passant de conya al llit amb algú, però per algun motiu aliè no arriba a l’orgasme, doncs no em sembla malament que el fingeixi, perquè ell s’ho mereix, perquè el nano s’ho ha currat. I perquè, siguem francs, quan una noia no arriba a l’orgasme, el noi es ratlla, sempre, encara que la noia juri i perjuri que s’ho ha passat de collons. En aquest cas, veuria factible el fet de fingir, per evitar ratllades per part d’ell quan no té motiu. Al menys, aquesta és la meva visió. De fet, estic segura que si els nois podessin fingir, també ho farien, i no hi haurien gatillazos quan realment estan disfrutant de veritat. O no és així?

Primeres parts no sempre han estat bones.

És de Vox populi que en una primera cita amb un Apuesto caballero mai hi pot haver sexe: “Una dama se hace siempre de rogar”. Sota cap concepte ens hem de deixar endur per la luxúria i el despilfarro, encara que l’home s’ho valgui (sí, ja ho sabem: ganes no en falten).
Un dels casos on aquesta norma s’ha d’aplicar a “rajatabla” és quan estem just davant d’un No-tant-apuesto-caballero, ja que aquest espècimen acostuma a venir a la cita amb la intenció de “embaucarnos” amb unes quantes copes alcohòliques. I es clar, ja sabem què passa quan anem piripis….se’ns despindolen les hormones i aflora la nostra llibertat sexual. Paral·lelament al globo que portes, la part més conscient de tu (si en queda) et va autoconvencent dient: buah! total, és un polvo.
Dit això, anem a tractar el tema que ens porta avui aquí: què hem de fer quan el primer polvo amb un tio no funciona?
En primer lloc cal anar als fonaments del tema: tot depèn de si ens mola el paio o no. És a dir, el concebem com un polvet o el tema pot ser seriós? Aquesta pregunta és crucial, ja que si el paio ens interessa és important mostrar-nos com una dama inalcanzable (per ser més clara, inalcanzable per un paio= no sexo).
Ara bé, evidentment si és cosa d’un polvet podem atacar el primer dia i per tant ens podríem passar pel forro la llei de “Una dama se hace siempre de rogar“. En aquest cas es permet aplicar tècnica Guardiola: sortiu i gaudiu. Sí senyora, estem parlant del famós tiqui taca, tiqui taca, gol.
Atenció, aquesta tàctica pot provocar efectes secundaris: el paio ens pot prendre pel pito el sereno. O pitjor encara, si la tàctica s’ aplica en horari nocturn i amb dosi d’alcohol, pot ser que el pito del sereno… no funcioni. Sí, estem parlant del famós i indeseable “gatillazo”.
********** 5 minuts de silenci si us plau************
Suposo que aquesta paraula ha ferit part de la sensibilitat del nostre públic masculí. Nois no us preocupeu…bueno, sí, una mica sí. Però abans de pensar que és la fi del món o que mai més tornareu a ser 2×1 (no ens enganyem, en algun moment l’heu tractat com un ente i li heu parlat) us heu de preguntar si a la noia li agradeu. Davant un Gatillazo és vital saber si sou polvete o si sou de sucre.
Per què? Si una cosa sap fer una tia enamorada és buscar totes les excuses existents per defensar a su amante. La frase que acostuma a pensar una tia, davant tanta desmotivació és: “Pobret, s’ha posat nerviós”. I és que en el fons som maternals, i quan un paio ens mola, anem a muerte.
Però com el paio sigui un simple polvet…. hem de mantenir la calma, malquepese. Davant de l’apuesto caballero, serem i reaccionarem de manera tendra:”traaaaanquil, no passa res” (esto es….MENTIRA). SIIIIII PASSAAAAA, però no us ho podem dir per no derrumbar-vos. El que pensem la majoria de dames com nosaltres (boniques, sexys, simpàtiques i comprensives…) és: Acaba la puta feina com siguiiiiii!!!!
En fi, totes sabem que tot just hagi marxat el projecte fallido, agafarem el telèfon i trucarem a l’amiga més disponible per dir-li: et pots creure que el paio ha fet gatillazo?? en cas que el paio en moli, començarem la nostra etapa de rallada intensa, realitzant-nos preguntes de l’estil: potser no li he agradat???? serà que estic gordaa??? per què no em truca??
En fi, des d’aquest blog et recomanem que el pròxim cop que pateixis un gatillazo, siguis home o dona, la única pregunta que has de fer a un amic és: fem una birra??!!?

La Fase Ameba

   La vida d’una noia soltera, independent i al voltant de la trentena passa per diferents fases. Per mi, una de les més remarcables i alhora, potser, més desconeguda és la fase ameba. Sé que no tothom l’ha viscut, però jo l’he experimentat durant bastant de temps, i a pesar del que comporta, he de reconèixer que en ocasions l’enyoro. La meva fase ameba ha sigut una de les millors èpoques de la meva vida.

   Comencem pel principi: una ameba, bàsicament, és un organisme unicel.lular i asexual. Dit així sembla que la fase ameba ha de ser molt avorrida, però, ALERTA! No ens equivoquem! Estem parlant del què comporta mentalment estar en fase ameba: no tenir ni una sola preocupació amb tot allò relacionat amb el sexe contrari. Només per aquest simple fet, que semblaria una nimietat, l’estat mental d’una noia millora substancialment. És un estat bàsicament relaxat. Durant la fase ameba el cervell experimenta un canvi (que encara no sé a què és degut) en el qual la figura masculina desapareix, no es detecta. I això, noies, és molt alliberador. És una època pletòrica, social, amb un optimisme i energia descomunals, però per què? Perquè allò que més ens pot atabalar (diga-li home) no existeix, no computa. No és un estat on es fa un esforç per ignorar els inputs masculins que rebem diàriament, sinó que aquests inputs no són detectats per la nostra ment, i per tant, no existeixen. A més, aquest fenòmen té caràcter de bucle, m’explico: al no ser capaç de rebre cap senyal per la seva part, ells tampoc et detecten a tu, pel que tot flueix tranquil.lament, com les amebes que neden a l’aigua.

   Habitualment la fase ameba apareix després d’una relació, sense avisar i sense saber ben bé perquè. També hi ha casos en que després d’una relació apareix una fase de furor uterí, ja m’enteneu, però això és un altre tema que es mereix una menció a part. El que volia dir és que quan acaba una relació no es coneix què vindrà després, i en ocasions, es produeix una entrada a la fase ameba i crec que és important aprofitar-la. En la fase ameba és quan coneixes a la gent més interessant, perquè no hi ha joc, no hi ha intencions ocultes, no hi ha el factor sexe. En la fase ameba deixes de ser dona per ser persona, persona com a tal i prou, asexual, i això és molt gratificant, encara que no ho pugui semblar. Segueixes mantenint relacions socials amb homes, evidentment, però no hi ha factor sexual ni sentimental: ni pensaments ni impulsos ni fantasies ni ganes ni cap mena d’intenció, perquè el sexe masculí com a tal, sense saber perquè, ha desaparegut de la teva vida. I el realment curiós és que no es troba a faltar: és com si mai s’hagués conegut i per tant no el pots trobar a faltar.

   La fase ameba seria com una mena d’estat, físic i mental, asexual, idiopàtic i transitori. Perquè la fase ameba no dura eternament: tal com ve… se’n pot anar, sense avisar. Aquell cervell que era incapaç de rebre senyals masculines pateix una mena de desbloqueig pervers i torna a ballar. Els inputs masculins tornen a ser processats, per mínims que siguin, travessen la barrera. Simplement la boca amb llavis carnosos, un comentari o un gest d’aquell ésser que fins al moment passava desapercebut pel seu caràcter XY, resulta tremendament atractiu, irresistible, sensual i saps, del cert, que tornes a ser la d’abans. I que la comfortable fase ameba només era un mecanisme de defensa, un refugi on estaves protegida de l’amor i del sexe. I tot i que estaves molt a gust dins el búnquer, resulta que aquest no era hermètic i t’adones que la guerra contra els sentiments ha acabat.