Arxiu de la categoria: Humor

Jo mai mai…

Fa uns dies, vam anar a fer unes birres amb en @parufito i en @perescalador, i quan érem al cotxe va començar a sonar la cançó aquella del Joan Dausà… La del Jo mai mai. Ja té un temps i tal, però ho va petar bastant i algú me la va gravar en un CD (sí, no tinc bluetooth audio al cotxe, i què passa, eh?! :P) I de tant en tant vas conduint i comença a sonar… I mira… et posa tendre. Aquesta és la conclusió a la que vam arribar tots tres… Que la cançó Jo mai mai inspira tendresa. Et pot agradar més o menys, però provoca tendresa, i molta. Al menys al trio lalalà que ens vam ajuntar aquell dia, i sé del cert que li passa a més gent.

Un cop ja birra en mà, vam estar analitzant la cançó i vam concloure que va triomfar perquè parla de coses amb les que et pots identificar… Qui no ha jugat a aquest joc, eh? Tothom ha fet sopars a casa seva on els col·legues porten el beure, no? Qui no s’ha enxoxat d’un amic/ga en alguna ocasió, oi? I el més important… Qui no té un amic torracollons?!?! Però a part que més o menys t’hi puguis identificar, la clau està en que té un final feliç… tot és com molt normal i pam! passa allò que a tots ens agradaria que passés: la persona de la que estàs penjat resulta que et tira els trastos… És un WIN en tota regla!!! I tot així d’imprevist … Ai, que maco…

Però… en realitat en Joan Dausà no ens explica QUÈ passa després de la “declaració”… Sí, tothom pensa que allò és un final feliç, però alerta!!! Que podrien passar moltes coses! I aquí va ser quan vam començar a elucubrar diferents finals possibles per a la cançó de Jo mai mai. Potser va ser l’efecte de les cerveses, però nosaltres ens vam fer un fart de riure, la veritat, i espero que a vosaltres també us faci gràcia… Us deixo la lletra de la cançó original i després les diferents continuacions de collita pròpia que podria tenir la història… Us animo a que voteu la continuació de la cançó que més us agradi. A la continuació guanyadora, si us sembla, tornarem a proposar continuacions, al més pur estil “tria la teva aventura” i podem, entre tots, construir una història amb un final… diferent 🙂


Jo Mai Mai (Joan Dausà i els Tipus d’Interès)

Avui l’Albert arriba a l’hora, em dóna el cava i el poso en fred.
I arriben l’Hèctor i la Clara, porten la nena adormida en el cotxet.
I obro la porta a la Judit, avui véns sola, m’encanta el teu vestit.
I va arribant tota la colla, quan són a taula trec el sopar.
“Un menjar exquisit”, “vull provar aquest vi”, “qui vol cafè?, “hi ha gintònics, també”.
i juguem al joc d’aquelles nits d’estiu, “no parleu tant fort que la nena dorm”.

I l’Hèctor diu:
“jo mai mai he desitjat fer un petó a la Judit”
i afegeix:
“jo mai mai he desitjat que deixés el seu marit”,
tothom em mira i ningú beu.

I aquell dard emmetzinat se m’ha clavat al cor i ho reconec i faig un glop.

I veig que tots riuen de cop, però la Judit aixeca el got, em mira i diu:
“jo mai mai no he pensat que seria més feliç al teu costat”,
“jo mai mai no he pensat que seria més feliç al teu costat”.

I jo em congelo i ella beu.


Continuació:

1) Tots callen i només sento el bategar del meu cor. Aquell silenci es trenca quan la Martina comença a plorar. La Clara s’aixeca per veure què li passa. L’Héctor diu que potser haurien d’anar passant, que és molt tard. L’Albert també s’aixeca: nois, demà treballo… Tots van marxant i els acompanyo a la porta. Torno al menjador i ella m’espera dreta davant de la taula, mirant-me i sense dir res. M’hi acosto. Ens abracem. Ho deies de veritat, Joan? Sí, i… tu? Es separa lentament, m’agafa la cara i em fa el petó més tendre que m’han fet mai. M’assalten dubtes… I… el Carles? Ens vam separar fa tres mesos. Estàs bé? M’abraça fort. Ara sí.

2) Se senten rialles contingudes. La Judit també comença a riure i es tapa la cara fent que no amb el cap. Tothom mira cap a l’Albert… Acaba de fer un glop.

3) Seguim jugant com si no hagués passat res. L’Albert continua ràpidament amb un “jo mai mai m’he fet pipí a sobre”. Ell, la Judit i l’Héctor beuen. Clara, et toca a tu: “ummmh… jo mai mai he fet un trio” Rialles. L’Albert beu i pica l’ullet. Se me’n va l’olla i pregunto: “jo mai mai he sigut infidel a la meva parella” i la Clara beu. I l’Héctor salta “jo mai mai he tingut un fill d’un altre que no fos la meva parella”. Ara la Clara es queda blanca, beu i diu: T’ho puc explicar, Héctor.

4) Quan tots marxen li demano a la Judit que es quedi. Ella diu que té pressa, que el Carles l’espera a casa. Llavors allò que has dit mentre jugàvem què vol dir? Mira, Joan… Fa uns anys sí que ho vaig pensar, quan jo estava sola i tu sorties amb la Marta. Però ho segueixes pensant? No ho sé, potser sí, a vegades. No ets feliç, llavors, amb el Carles? Ummmh… No. I per què no el deixes? Perquè no puc. Però, per què? Jo… Joan, el Carles està malalt, no li puc fer això.

5) Tothom riu de nou. Comentaris del tipus, deixem-los sols, va, marxem ja. La situació és molt incòmode, mai havia passat tanta vergonya. Els acompanyo a la porta i tots marxen. Torno al menjador i la Judit no hi és. Recorro el passadís, la porta del lavabo està oberta, aquí tampoc no hi és. Obro la porta de l’habitació, està fosca i trepitjo alguna cosa. És el vestit de la Judit. Encenc el llum. Ella està despullada estirada sobre el meu llit. S’incorpora i em fa un gest perquè m’hi acosti. Estic trempat com mai. M’agafa per la camisa i m’arrossega cap a ella. Sense dir res em descorda els botons  i m’acaricia el pit amb les dues mans. M’agafa fort per la cintura i em passa la llengua pel coll. Em desfaig. El sexe és brutal, salvatge. No em deixa parlar. Cada cop que intento obrir la boca em fa callar, tapant-me la boca, fent-me un petó. Acabem i estic rebentat, m’ha deixat fos. Ens estirem al llit, un al costat de l’altre.  No m’ho puc creure. Tinc moltes preguntes. Judit… Shhht! Judit… No, Joan, si us plau. Però… Ella s’aixeca i comença a vestir-se. Judit.. Calla, Joan! Si us plau! Això que ha passat no ha passat i no es repetirà, d’acord? Què? Però… però… si has sigut tu la que… Ja ho sé, ja ho sé, però és que no puc… Estic casada, joder! I encara que el Carles sigui impotent i jo vagi més calenta que una gata maula, no puc anar-me follant als meus amics. I allò que has dit quan jugàvem? Ufff, hosti, no ho sé, t’he vist tant vulnerable, tant.. no sé… que no ho he pogut evitar. Només em vols pel sexe doncs? Sí… Ho sento, no ho he pogut evitar… S’ajup i agafa la seva bossa. Te’n vas? Sí T’acompanyo a la porta? Com vulguis. Em poso uns calçotets i sortim de l’habitació. Li obro la porta i ella surt al replà. Joan… Digues. Podem repetir algun altre dia? 

 

Anuncis

Canvi de look

L’altre dia, fent una birra amb uns amics vaig recordar-me d’una anècdota que em va passar fa uns quants anys. Bé, en realitat, en el seu moment, va ser una tragèdia devastadora, però amb el transcurs del temps finalment s’ha convertit en una anècdota més a la meva “curiosa” vida, i que sol divertir bastant a l’interlocutor de torn. I com que ara, des de fa un temps, ja no em suposa que em caigui la cara de vergonya cada cop que algú m’ho recorda, doncs us l’explicaré en aquest post, perquè ja que hi som, al menys riem plegats. Comencem…

Com deia, tot va ocórrer fa uns anys, quan vam deixar-ho amb la meva parella de tota la vida. El malestar, la depressió i el cataclisme que això genera és digne de tractar-ho a part, així que ara ens ho estalviarem, ok? Que avui el tema és per riure, i no plorar qual magdalenes… Bé, arrel de la ruptura, a mi em va donar per fer un canvi de look… Hi ha gent que li dóna per comprar-se roba nova, fer un viatge, o inflar-se de donuts de xocolata (i/o gintonics) fins a rebentar. Doncs, a mi em va donar per fer un canvi més… radical… I vaja si va ser radical… Vaig decidir ser morena. Dit així no sembla tant bèstia… però, en serio… seguiu llegint… La idea era que si en tota una vida sent rossa, des del néixer, les coses m’havien anat fatal… potser sent morena (encara que fos de mentida) canviaria alguna cosa… Potser sent morena veuria les coses d’una altra manera, amb una altra perspectiva, com si jo no fos jo.

Una tarda vaig anar a la perruqueria i vaig dir-li a la Lara que fes el que volgués amb el meu cabell, però que era vital que em tenyís de morena. Dit i fet! Vaig sortir d’allà amb un mini serrell (tipo noia basca) i el més important… morena! I tot i que em veia estranya, em va agradar molt. Em quedava bé. Fuck yeah. A l’endemà al matí vaig anar cap a la feina… I allà va començar tot el drama… Tothom em deia… Hosti, quin canvi… que bèstia… però, Morgan… no et queda gaire bé, no? Estàs molt rara… I jo pensava… clar que estic rara! Ara, després de 27 anys sent rossa, sóc morena i m’han tallat un serrell d’un centímetre… que no he d’estar rara!!! I a més, que a mi m’agrada, i perquè no… m’ha costat una pasta!!! Collons la penya com és… Que cabrons, hijos-de-una-hiena, no us podríeu callar una mica la boca i animar-me???

Pensava tot això, cagant-me en els companys de feina, fins que vaig anar al lavabo, i al rentar-me les mans em vaig veure reflectida al mirall… OH DÉU MEU!!!! QUÈ M’HA PASSAT?!??! Aaaarrrrgggggg!!!! Tenia tot el cap inflat, la cara desfigurada, era un puto monstre!!!!! Aaaaaaah!!! El tint morè m’havia fet una reacció al·lèrgica de la hòstia fins al punt que se m’havia inflat la cara com el nino de Michelin… Però, a més, no se m’havia inflat homogèniament… sinó que tenia una part del front més inflada que l’altra, com amb bonys, i la depressió que normalment hi ha entre el front i el començament del nas, no existia… I a sobre no tenia un serrell suficientment llarg com per dissimular-ho!!! Per favor! No sabeu el mal rato que vaig passar… allà sola al lavabo de la feina… veient que era la germana encara-més-lletja de l’Antònia San Juan… Era… la mujer elefante… Oh déu meu… era la Carmen de Mairena!!! I el pitjor és que estava tant inflada que pensava que allò havia de ser irreversible, perquè si la pell s’havia donat tant de sí, era impossible tornar a la meva cara normal, que, a veure, no era cap cosa, però era la meva!!!!

Ràpidament vaig anar a parlar amb uns companys metges, perquè m’ajudessin (és el que tenia treballar en un hospital :P)  Em van punxar un Urbason, una dosi de cavall, em van receptar cortisona per parar un tren i antihistamínics per doblegar al més pinxo, i una petició urgent per fer-me proves d’al·lèrgia… I seguia igual tot i el xute que m’havien fotut… amb aquella cara horrorosa i amb picors al cap… Allò no pintava bé… Pel passadís em vaig trobar un metge amb el que tenia bastant bon rotllo i li vaig explicar el que m’estava passant i que com ho veia ell… en confiança…
– Pep, com ho veus? I el molt fill de p catxondo em respon… – Home, a veure, jo crec que únicament no pots fer UNA cosa… – Quina? Què no puc fer en el meu estat??? – Doncs mira, no pots anar amb moto… – Com??? Però què dius??? Per què??? – Perquè no hi ha un casc en tot el món que et poguessis posar…

I així va ser durant unes setmanes… jiji jajas a mansalva per part d’amics i coneguts… Perquè sí… perquè vaig tenir la cara inflada durant un mes i pico (i medicant-me durant més de tres mesos)… amb sopar de nadal de la feina inclòs… i un viatge a Nova York per cap d’any, pel que vaig haver de demanar un justificant mèdic perquè les autoritats nord-americanes no es pensessin que feia tràfic de corticoides…  I aquella inflor va anar descendint per la meva cara… i no podia amagar-me amb unes ulleres de sol perquè no m’hi cabien… primer aquella inflamació es localitzava al front (mode mujer elefante), però després a les galtes (mode Heidi terrorífica) i finalment a les mandíbules (mode galteres)… I tot amanit amb la depressió que la ruptura implicava i amb la ratllada mental de pensar que no ets més gilipolles perquè no t’entrenes… i que potser mai més tornaria a ser la que era abans ni física ni mentalment… Però finalment, sent una yonki de la cortisona, tot va anar posant-se al seu lloc (mai millor dit) i vaig tornar a tenir la cara que tenia abans del xafarranxo, i durant dues míseres setmanes (el que va durar el tint quan ja tenia la cara en condicions) vaig ser una noia morena normal i corrent… Repte superat. Uffff…

Raó Aquí

   Us presento a l’Ana Jiménez, una gran il·lustradora amb qui hem començat a col·laborar. Els seus dibuixos i sentit de l’humor són genials, i estem encantades que l’Ana s’hagi ofert a participar al Fem una birra?!?!

   L’Ana, a part de dibuixar fantàsticament, també toca la bateria al grup de rock Nice Place i la podeu trobar a TEmàtic, la millor botiga de tes del centre de Terrassa, on ofereix glopets de felicitat.

   Pròximament l’Ana engegarà un nou bloc amb les seves vinyetes, que ja us aviso que ho petarà tot! Esteu atents! Seguirem informant…