Arxiu de la categoria: General

Petits grans mals

Tirita

No és que sigui una noia especialment maldestra, gafe patosa… però sempre em faig mal, em fereixo. No és allò de fer-se molt mal, com caure per les escales, cremar-se amb el forn, tallar-se un dit amb el ganivet del pernil, esquinçar-se esquiant o altres mals importants… Aquests accidents o ferides son previsibles, ja se sap que tenen un perill inherent. No vull parlar d’això, no. Em refereixo al fet de xocar, de fer-se petits cops, blaus, talls, cremades amb allò més insospitat, que clínicament no tenen gens importància però no vegis com donen pel cul… Crec que em ve de família, a casa som bastant de fer-nos mal amb qualsevol xorrada, però també sé que li passa a tothom. I com que servidora podria tenir el rècord mundial de tolidura, us vull fer cinc cèntims de tots aquests petits grans mals que sempre em passen i dels quals sempre em queixo.

Com s’intueix en el meu avatar, sóc fumadora. I sé del cert que fumar pot fer molt mal… Us ho asseguro. A part de tot allò que ens repeteixen constantment les autoritats sanitàries i que ens mostren tant gràficament als paquets de tabac (i que no vull recordar), hi ha coses que no ens les expliquen… Petites coses que passen al fumar i que tothom calla… Com quan fas una calada, tens els llavis tallats i amb la boquilla del cigarro t’endús mig llavi. M’ha passat bastants cops i ho odio. Fa molt mal, de veritat. Estas allà fumant tranquil·lament, i pam! T’arrenques la pell… Com pica, i quin mal rotllo dóna. Aquest fet empitjora quan, el cigarro, a part d’enganxar-se’t al llavi, els dos dits amb què el subjectes llisquen ràpidament sobre el piti i, com no, arriben al capullo, tot roent ell. A part del mal del morro, et cremes els dits i maleeixes en Philip Morris i a tota la seva família al complet. I la cosa encara pot empitjorar més encara… Amb la cremada dels dits, s’activa un senyal d’alerta al teu sistema nerviós que fa que, involuntàriament, llencis el cigarro, i aquest normalment cau sobre una superfície no apta per la cendra i les brases… El sofà (que si no es crema, si més no, s’embruta), el teclat de l’ordinador (que queda ple de cendra), el cafè que t’estàs prenent (i que evidentment ja no pots seguir bevent). Fú! Però és que fumar també pot provocar altres petits mals… Com quan t’entra el fum a l’ull. Ahhh com pica, per déu! I no pots evitar tocar-te’l, i és clar, amb el dit ple de nicotina, encara pica més. I si vas maquillada… ja ni t’explico… et queda un ull vermell amb oso panda a lo zombie. Que maco.

El paper sí que és el mal. Sí, el paper… I mira que ja ens en donen de ben petits perquè hi fem dibuixos, pintem, etcètera, però tot i així el paper pot ser molt perillós i fer molt mal, i ningú ens avisa! Qui no s’ha tallat un dit agafant un full dels apunts de classe, per exemple, deixant una marca de sang al paper i un tall emprenyador al dit. Qui no s’ha tallat passant la pàgina d’un llibre o d’una revista… És increïble el mal que pot arribar a fer una tonteria com aquesta, però és que sempre vas a tallar-te al punt on molesta més, normalment entre falanges, on s’articulen els dits.  I és que els dits els belluguem constantment i el coi de tallet es va obrint cada dos per tres i tarda en tancar-se (i deixar de donar pel cul). T’estàs varis dies maleint-te, i més si en aquest període talles cebes, llimones, agafes un polsim de sal o toques qualsevol cosa que piqui, o contingui una mínima quantitat d’àcid i/o alcohol.

Respecte a fer-se mal amb un full de paper, he tingut una experiència molt desagradable, molt més macabra que fer-se un tall al dit (que també, però vaja…) Així que els més aprensius, us recomano que salteu al següent paràgraf, no voldria que se’m maregés ningú… Tot i que sé que us podrà la curiositat i seguireu llegint 😉 Un cop estàvem amb una amiga, encara anàvem al institut i teníem un examen a l’endemà. Jo necessitava uns apunts que no tenia massa potables i la meva amiga me’ls va deixar. Va passar-me unes quantes pàgines i un dels fulls va volar… Al intentar agafar-lo, vaig tenir tanta mala sort que em va tallar l’ull. Em vaig quedar blanca, no volia ni imaginar-me el que m’havia fet un puto full de paper!! Sorprenentment no em feia mal, però sí que notava com una molèstia. No gosava tocar-me l’ull ni mirar-me’l, i la meva amiga tampoc. Estàvem entre cagades i expectants. La molèstia a l’ull cada cop era més gran, parpellejava i cada cop era pitjor… Arrrg! M’havia tallat la còrnia? Ecs! Mama, por!! Finalment, ja no podia més i vaig tocar-me l’ull, per fer alguna cosa… I sabeu què va passar? Doncs que em va caure la lentilla partida en dos! Aaaaaah! Mai m’he alegrat tant de ser haver sigut miop. La lentilla em va salvar de tallar-me l’ull amb un full de paper. Quina llet vaig tenir. Per això us dic que el paper és el mal! I les lentilles, tot i que en aquest cas em van salvar d’una ben grossa, també te la poden liar mil, se’t poden girar en la teva contra en zero coma… Per sort, ja fa un any que em vaig operar la miopia i ja no pateixo aquests inconvenients, però les havia passat magres…

Les lentilles, no obstant, també provoquen petits grans mals… Quin gran moment quan t’entra una pestanya a l’ull i justament, per algun misteri de la mecànica anatòmica, la pestanya s’instal·la entre l’ull i la lentilla… Aaaaah! Quin mal rotllo! Has de burxar, et fas mal, no pots mantenir l’ull obert… I si finalment aconsegueixes treure’t la lentilla, arrossegar la pestanya cap a fora i tornar a posar la lentilla… El mal continua i tens un ull vermell com un tomàquet… I no parlem d’aquells dies en que et lleves, et poses les lentilles, curres tot el dia, ordinador, mòbil, pantalles a mansalva, etc etc… quedes per fer una birra, i se t’acaba liant la nit fins a les 7 del matí… I sí, fa 24 hores que duus les lentilles, i t’han fet ventosa, s’han quedat allà enganxades com si te les haguessis posat amb Loctite. Ufff! I no parlem quan abans es podia fumar als bars… Això encara empitjorava més el problema… Acabaves amb els ulls secs com la mojama, parpallejant  psicòticament pels puestos i com no, amb les lentilles fent ventosa com un pop espantat.

Menjar és un plaer, tothom ho sap, però també és causa de petits grans mals… Qui no s’ha cremat el paladar menjant sopa bullent, oi? Et queda la boca destrossada durant molt de temps per haver ingerit només una cullerada de res! No hi ha dret! Menges un tros de pa… Aparentment inofensiu… I no saps ben bé perquè, amb una crosta et rajes la geniva. Aiiii! Per favor! Que és un tros de pa! No pot ser! Però el pitjor… el pitjor de tot són les pizzes. Uff, són la mort… I ara no vull fer mala publicitat de res, però… Heu provat la pizza de formatge Buitoni?? No ho feu! Són filles de Satanàs! No entenc què fan aquesta gent, crec que hi deuen posar algun ingredient ultra-abrasiu o alguna cosa per l’estil, perquè mai mai mai a la vida m’he cremat tant com menjant una pizza Buitoni. És el mal. I em consta que no sóc l’única persona que ho sap. Avisats esteu.

Empolainar-se també és motiu de petits mals. Al menys en el meu cas… El que explicaré, malauradament, també és una true story… Un dia que havia de sortir i anava tard (com sempre)… Em dutxo ràpidament. Aquell dia la caldera feia el tonto i en 30 segons ja m’havia cremat amb l’aigua calenta i també m’havia congelat, perquè, sense fer res, havia començat a sortir aigua a un grau de glaçar-se. Quan l’aigua ja sortia a una temperatura decent decideixo repassar-me les cames amb la Gillette… Tall sagnant al turmell que pica en contacte amb la crema hidratant. Estupend. M’eixugo, em poso una tireta a la cama i vaig a vestir-me a l’habitació. Com que anava descalça i tenia pressa, in-com-pren-si-ble-ment, foto patada a la pota del llit i em deixo dos dits del peu destrossats. Se m’escapa la llàgrima, però no perdo l’esperança. Decideixo posar-me un vestit de coll alt cenyit amb cremallera lateral. Davant del mirall aixeco el braç on hi ha la cremallera i amb l’altra mà intento pujar-la. La posició corporal és un tant estranya i a més intento pujar la cremallera mirant a través del mirall. Entre la pressa i que no acabo de controlar que el que veig al mirall està al revés, aconsegueixo pujar la cremallera un tros i em pessigo la pell. Mecagumtot!!! No en tenia prou amb el tall de la cama i els dits del peu, que ara m’he fet un sangtraït a sota l’aixella. Fu!  Torno al lavabo a maquillar-me i pentinar-me. Només em fereixo dos cops més… Un, quan em poso rímel i m’entra el raspallet dins l’ull (amb la conseqüent picor) i dos, quan decideixo arrissar-me el cabell amb la planxa. Fer-te rínxols amb la planxa (i suposo que estirar-te el cabell deu ser el mateix) pot fer moooolt mal, també… Bàsicament perquè és una acció que fas reflectant-te al mirall i si et despistes, calcules malament el tema dreta i esquerra… I sí, vaig planxar-me l’orella. I això sí que fa mal, que el catxarro aquest està a 200ºC. No comments. No recordo on vaig anar després, però hi vaig arribar com una veterana de la guerra de Vietnam. L’únic que sé del cert és que aquell dia, per sort, ja no portava lentilles i no vaig menjar una pizza Buitoni, perquè si ho hagués fet, segurament avui no estaria aquí escrivint aquest post. M’haurien internat per auto-lesionar-me…

Salut!

Anuncis

Bendita luz…

Suposo que a tots us ha passat alguna vegada… però colló! quina putada quan marxa la llum de casa!

Sembla mentida, però quan marxa la llum te n’adones que tot, tot, tot, el que necessites en aquell moment, necessita corrent!

L’altre dia em vaig quedar sense llum, el primer que fas, com una burra, és anar cap a la caixa dels fusibles, com que no hi veus bé, què fas? encens el llum per poder veure el quadre… GILIPOLLES! no tens llum, per què intentes encendre’l per veure-hi?! doncs sí, a mi m’ha passat, no sé vosaltres…

Molt bé, quan ja has aconseguit poder accedir al quadre, vas pujant les pestanyetes cap amunt i, que voleu que us digui…a mi em fa por… puges “el general” i de cop i volta fot un pet i salta tot…pum! doncs jo que no sóc del gremi…m’espanto.

Vale, quan ja has acceptat que ha de venir algú a arreglar el tema, doncs has d’esperar, i mentre esperes, doncs algo has de fer… doncs vas buscant la manera d’entretenir-te i, definitivament te n’adones que a vegades podem ser una mica burros i bàsics… us posaré uns exemples…

Em vaig a fer un cafetó i un piti… NO! no tinc llum, no puc encendre la Nespresso i, com que la cafetera de tota la vida, no la feia servir, doncs la vaig tirar, total “pa qué” doncs ja no hi ha café…

Miraré el correu, el facebook…algo per passar l’estona, doncs NO! no tinc llum i no puc encendre l’ordinador i, el portàtil? tampoc, perque no sé perque la bateria s’ha descarregat (fa com 1 any que la bateria no funciona però bueno…com que no el moc de lloc, perquè comprar una bateria?)

Doncs aprofitaré i em dutxaré… (això ja és el remate…) pleno mes de Febrer, (onada Siberiana que ens va donar una mica pel culín…) engego el calefactor per anar calentant el labavo, doncs NO! no hi ha llum! bueno, sense calefactor… em trec el pijama, entro a la dutxa engego l’aigua… xorro sobre el cap i…evidentment l’aigua gelada… i ja és quan penses…realment sóc gilipolles…no hi ha llum, que NO HI HA LLUM! El calentador de l’aigua no funciona!!!

Doncs imagineu el panorama…tremolant…amb el cap mullat…ara què faig? m’acabo de dutxar?…surto de la dutxa? em rento a trossos (com dirien els meus pacients… “me lavo como los gatillos”) amb l’aigua gelada…pell de gallina…buff un drama…

Doncs res espero que aquest post us serveixi, perquè jo vaig fer una mica el burro fins que la meva ment no va assimilar que no tenia llum. Si marxa la llum feu el favor de no fer res, aviseu algú que us ho solucioni i espereu… això si…sempre fent una birra…

Hipocondria

Avui, que tinc un mal de cap de collons, he recordat una vella teoria que vaig descobrir fa temps. No està contrastada i tampoc voldria generalitzar, però crec que és ben certa, al menys en molts casos que he viscut de prop. Molts homes tenen hipocondria, eh que sí? Suposo que els deu fer mandra por anar al metge, però nois… si realment esteu preocupats, si realment creieu que allò que us passa us pot dur directament a la tomba… Aneu-hi (al metge, no a la tomba eh?) Perquè això s’ha convertit en el conte de “que viene el lobo” i arriba un moment en que ja no us podem creure… Una cosa és demanar-nos consell en temes de salut, que, personalment, ho agraeixo molt i m’agrada que confieu en mi, però l’altra és atabalar-nos quan penseu que una xorrada us matarà i tampoc feu res per estar-ne segurs.

No sé si és pel fet de sempre he treballat en el món hospitalari i m’he dedicat sempre a malalties greus, etc però el cas és que moltes amistats (sobretot masculines) sempre em pregunten, així por lo bajini… – Capitana… es que fa dies que tinc la panxa com regirada… no sé què em passa… serà algo xungo? – Doncs no en tinc ni idea!!! Jo que sé, siguem lògics! A veure… si has estat menjant guarrades tota la setmana… què vols que et passi? O una altra… – Capitana, és que guaita què tinc aquí… aquesta granissada no serà… lupus??? (Uffffff… que patirem…) Quant mal ha fet House, per favor…
Però el pitjor són els nòvios. Tenir un nòvio hipocondríac és una tortura… i més si es pensa que per ser bioquímica ets una espècie de succedani de metge o alguna cosa per l’estil… però en fi, conec noies que no tenen res a veure amb el món bio-mèdic i tenen nòvios hipocondríacs que actuen de la mateixa manera… – Aish, es que fa dies que em fa mal el genoll… a veure si m’he esquinçat un lligament… O algo pitjor… a veure si m’hauran d’operar… uf uf uf -> A veure, noi… fa dos dies et vas fotre un meco al genoll amb la pota de la taula i el tens morat… no t’has donat mai cap altre cop per valorar si és simplement un cop o no???  -Ui tinc mal de cap fa dos dies… (amb cara d’acolloniment)… no serà un tumor, no? – Però que dius animal! Estàs refredat, passes de prendre’t Couldina, Frenadol, Ilvico o paracetamols varis, doncs què vols… Les símptomes van fent… Up to you, man. És el que hi ha. 
I també existeix l’hipocondríac solidari… us posaré un exemple (cas real) perquè m’entengueu: Fa uns anys estava al sofà amb una mica de mal de panxa de regla… El meu xicot de llavors era al meu costat i em va preguntar si em trobava bé. Jo li vaig dir que tenia una mica de mal de panx… – AH OH UI jo també! Deu ser alguna cosa que hem menjat!!! Oi oi?? No vaig tenir temps d’acabar la frase per dir-li que era de la regla i que evidentment a ell NO li podia fer mal que ja el tenia recargolat de “dolor” i suplicant-me què es podia prendre… Digueu-me maquiavèl·lica, però no era la primera vegada que ho feia i em va fer ràbia. I a més, així tindria proves que estava mentint: Li vaig donar una pastilla de placebo. Sí, glucosa i excipients en forma de comprimit… sense cap principi actiu que podés fer algun efecte… I senyores i senyors… Al cap de 10 minuts “ja es trobava bé”… 
El més curiós, però, amb el que he flipat més sobre aquest tema, és amb les consultes que molta gent em feia quan s’assabentaven que estava fent la tesi sobre sida… Imagineu-vos el percal… penya que potser no coneixies massa t’explicaven les seves pràctiques sexuals amb tot luxe de detall perquè jo els digués el % de possibilitats que tenien d’haver-se contagiat… I jo que sé!!! No vull saber què fas quan t’enrotlles amb una tia! I què vol dir això que tenia cara de sana?? Fes-te una analítica i deixa de fer el capullo, animal!
En fi, que els homes, així en general, són com menys soferts en temes de mals, s’espanten més i busquen respostes en nosaltres, que potser no som les més adequades, però al menys demostren certa confiança per aquells temes que els preocupen quan no tenen ¿valor? per anar a un especialista. Suposo que busquen aquell consol femení, aquell consol de mare, que diu… Això no és res, no et preocupis, demà estaràs millor… I si ho diu una dona… deu ser cert 😉
PD: post escrit mentre mantenia una conversa-diagnòstic via Gtalk amb un amic preocupat pels seus mals… Parufito: no és res… només estàs passant una mala temporada i els mals rotllos somatitzen…  Ya tu sabeh (consell feat. Pitbull)

Aquelles petites indisposicions…

Llegint el post de la Capitana sobre “caga el rei, caga el papa” m’ha fet pensar en un tema força relacionat que volia compartir:

Aquelles petites indisposicions que tots tenim i que vénen en el moment menys esperat. Sí, em refereixo al conegut apretón o finament dit “corre corre que me sale cola”. Senyors, a qui no li hagi vingut un apretón quan menys toca, que llanci la primera pedra.
Un dels pitjors moments que et sol passar quan estàs apunt de convertir-te en Son Goku (ésser humà amb cua) és òbviament quedar-te sense paper i estar en un WC aliè. Pitjor és quan aquest WC no solament és aliè, sinó que resulta ser el de casa d’un apuesto caballero al que estàs intentant embaucar. Està clar que has de buscar una solució, en la qual no es contempla “ni por asomo”, reconèixer que aquella tifa ha sortit de tu. Abans millor donar una resposta absurda com …”uish, aquí algú ha cagat eh?”   #RESPUESTASABSURDAS  
L’altra tàctica, més realista però igual de falsa, és fer veure que et trobes malament. És el que es coneix com “Vamos a intentar dar pena y no asco”.
Una altra situació, digna de menció, és originaria en un amic, d’un amic, d’un amic…. El pobre estava al cotxe amb la seva “novieta” i l’apretón el va cridar entrant a la seva ciutat/poble. Grans casualitats de la vida, que l’únic lloc on va poder reposar va ser davant la casa del senyor…Sí. Si tots ens hem cagat en l’església algun cop, que sapigueu que ell ho va materialitzar en representació de tots.
Un complement del tema sòlid és el món de les ventositats. Un pet és graciós quan surt d’un nadó, però es veu que quan passes de certa edat (que encara no sé on és el llindar) deixa de ser graciós per convertir-se en un acte força desagradable. I si a sobre ets gran i fèmina ja ni us ho explico… Es veu que les grans estrelles, com la duquesa de Alba no es tiren pets. Uish, no aquesta sí que se’n tira  #creatuimagenmental
Un fet basat en hechos reales va ser un dels meus primers “novietes”. Imagineu la situació…Segona cita. Momento romántico i explicant una confidència. Era un moment tendre tendre, i de cop: BRUUUUP. Un pet com una catedral va sortir a propulsió del seu trasero. La meva cara es va quedar pàl·lida i ell amb els ulls com a taronges va deixar anar un sincer: ¡TOMA!
Però el que s’endú la palma, el TOP DELS MEGATOPS dins el món indisposició és la història següent (fet real, i per sort no és meu). Una amiga, d’una amiga, d’una amiga… va tenir un rollete una nit. Fins aquí podria ser la història d’una pepa qualsevol. Tot genial i meravellós. Es lleven pel matí i ell se’n va al curro, amb l’amabilitat de dir-li…si vols queda’t 5 minuts més i quan marxis tanques la porta. Que mono. La tia es lleva i li agafa l’apretón de madre señor hermoso, però com que està sola doncs no passa res. Ella, tota happy flower deixa anar tota la retenció (per la cara que feia al explicar-ho dedueixo que era un furulo descomunal) i al acabar succeeix lo peor de lo peor: La cadena no va. Està clar que hi ha mil solucions a aquesta situació (galleda d’aigua…per exemple) però el pànic va ser tal que les neurones no li funcionaven. Va contemplar posar-ho en una bossa com a millor opció. #NO #ESONOSEHASE

No us descriuré com ho va fer, però el tema està en que la paia, amb els nervis i la incomoditat va voler pirar tant ràpid d’allà que la molt mongui s’hi va deixar la bosseta sorpresa. No em  vull imaginar què va pensar l’apuesto caballero de tal regal… Òbviament no es va saber res més d’ell. Jo si hagués estat ella hagués contemplat la opció d’un sicari.  

Senyora tu!

Sóc jo o a vosaltres també us a sona malament aquesta paraula? La veritat és que no sé quan va començar tot, quin va ser el fatídic dia en que van començar a parlar-me de vostè i a utilitzar el terme senyora per dirigir-se a mi, suposo es va donar de manera gradual, amb uns inicis quasi anecdòtics que passaven fins i tot desapercebuts. 
Primer unes nenes a l’autobús que et demanen l’hora i tu, innocentment, penses: “bé, són petites, jo quan tenia 8 anys també veia a la gent de 20 com a adults, senyors i senyores en tota regla”. Sents una fiblada, però suau quasi com unes pessigolles fàcils d’oblidar. Amb els anys, però, els “senyora” es van tornant cada cop més freqüents, més feridors, et calen cada cop més a fons. Als aeroports, als hotels, restaurants,… en aquests casos, també t’excuses “bé, és el seu protocol, han de fer-ho i tot i que encara sóc jove, ja no en tinc 18…”.
Tot i així, cada cop és més dolorós, més intens,… fins que un dia et trobes parlant amb una dona 10 o 15 anys més gran que tu, que li diu a la seva companya: “Si us plau, pots atendre a la SEÑORA?”. Aquest, definitivament és el punt de no retorn, el moment en que tocaria assumir de totes totes que ja tens “edad de merecer”, que ja no ets aquella joveneta esbojarrada que es passejava feliç i despreocupada pel món amb la cara neta i sense pentinar. Ja ets tota una SENYORA, una MUJERT.
Com heu vist, he fet servir el condicional i ho he fet expressament, he dit tocaria i no toca, perquè a mi no em dóna la gana d’assumir-ho. Em nego. Passo. Nanai de la China. #NO. I fins que em mori, seguiré dient coses com: “Vale, pero si me llamas señora paso” (“basado en hechos reales” quan un noi em va demanar l’hora pel carrer) “¿Senyora? Jo no en veig cap aquí (mirar als costats amb cara de sorpresa)” o “Señora lo serás tú”.

Aquest post està dedicat a totes les pepes, a les nenes del Twitter que m’entenen i especialment a la @katyBlackperry a la que, per cert, val molt la pena seguir. 

La Jerga que ens agrada…

Com ens agrada parlar, però si a sobre adornem el vocabulari amb frases, metàfores, que ens fan riure o que, simplement les diem perquè les hem escoltat d’algun personatge que coneguem (o no cal que el coneguem, al carrer hi ha molt “person” “suelto”)… les nostres converses ens omplen molt més i, disfrutem d’una millor vetllada amb els amics o, simplement ens enorgullim de parlar com parlem i, ens omple de satisfacció tenir un vocabulari tant extens…
Doncs si, d’això se’n diu la jerga, és la varietat de parla, diferent de la llengua estàndard.
En aquest post us en deixarem caure algunes i, evidentment, esteu convidats a participar amb el vostres comentaris, així ens omplirem de noves frases i paraules per utilitzar en la nostra vida diària…

Podriem començar per com anomenem les parts del cos:

“Chollas”, pàmpols, “tocha”, nàpia, “piñata”, calaix, “pozo”.
Portar “solomi” (seria el fet de que, fa dies que la persona no es renta el cap), “greñas”, urpes, ala…
“Ubres”, popetes, orelles (referint-se a les mames). “Pinreles”, “pieses” (en singular Piesu o Aina), “pezuña de camello”, verticales (cervicals), “jopo”, guardiola (cul), tranca, pito, po–a, cebolleta (arrimar la…), entrepierna, “pilila”. “Chumi”, “chocho”, c-ny, parrús, “almeja”,”mondongo”… Quan aquesta part del cos està molt poblada de pèl es pot dir que : “porta un gato acostao”o “hamster” i, quan aquesta part es mostra molt apretadeta degut als pantalons ajustats, podriem dir que aquella persona “sabe hablar el lenguaje de los sordomudos” (no sé perque, però si es diu en castellà, sembla que soni millor).

Aguilucho, quan la persona no es talla les ungles. És un poco “Blas”, quan parlem de l’unicella.

Crec que ens podriem extendre molt si parlessim del tema anar a “cagar“, però com que fà poc la Capitana ja va treure el tema, no ens repetirem i, passarem a altres frases, però podria donar molt de sí…

Seguim per algo que ningú li diu pel seu nom, el tema “anar a vomitar”. Ho he sentit dir de moltes maneres… arrujar (q suposo q deu venir del fet de “arrojar algo fuera”), gumitar, potar, trallar, llamar a Raúl, sacar la bilis, sucs gàstrics…però la millor que he sentit mai és : “echar la grava”…grande, molt grande la frase!

Que dir, del fet d’arribar a un estat d’enolisme important, doncs som-hi:
Anar taja, torrat, portar una cogorza, toca la trompeta, “empina el codo”, “le va el alpiste”, va piripi, “le gusta el pirriaque o el pirri” (m’encanta aquesta), va amb unes copetes de més, anar “bolinga”, portar una fava, ser una mica Suellen…

Ens podriem extendre molt amb aquets tema, però per finalitzar podem adjuntar algunes frases que ompliran el nostre vocabulari:

M’he fotut un “roscochapa” amb aquella tia…
Si no te gusta, te vistes y te vas!
Ya, si eso lo llevamos a su casa y, que se muera allí…
Aquella noia és molt Pepa…
Suellen, ets un pendó!
Hijo de una hiena..
Golosa (això li van dir a la Capitana, pobra) , garça (ens ho van dir a la Tapetinya i a mi, un dia pel carrer, encar no sé com pendre-m’ho…)
Te “canta el pozo”, neteja’t la pinyata…
Ponme la ursulina que soy diabolica…
Sóc la seva parella semental…
Vam haver de marxar per potes, vam fer una gran bomba de humo…
Agafa uns mórtires, que marxem d’excursió…(li diu un zombie a un altre zombie…grande Eugenio)
Y chim-pum!

Acabo aquí, però us convido a que aporteu les vostres frases preferides, tot i fent una birra…

Qui no odia a en Jim Carrey?

L’altre dia estava asseguda al sofà de casa tranquil·lament quan, de sobte, “sin previo aviso”, un d’aquells malaurats clics de botó de comandament a distància va fer que aparegués la seva cara en pantalla… uffff no puc, no puedorl, no puedorlll!!! No puedorll con su careto!!!! Si, gent, era ell fent una de les seves odioses ganyotes… i, evidentment, vaig fugir per potes, vaig fer una “bomba de humo” en tota regla! Em vaig tancar a l’habitació a jugar als Angry Birds que són molt més dignes de la meva atenció.
Aquest petit incident domèstic em va fer escriure fa poc al mur del meu “carallibre” la següent “parrafada”:
“No entiendo como todavía no hay una página en facebook que se llame “odio a Jim Carrey profundamente” o “¿Por qué Jim Carrey siempre tiene que hacer esas muecas tan espantosas incluso cuando hace pelis serias?” o “A Jim Carrey no le daría un vaso de agua si viniera a mi casa muerto de sed” o simplemente “¿¡¡Por qué, Jim Carrey!?¿¡Por qué elegiste ser actor!!!?””
En aquell moment, vaig comprovar que no sóc la única que li te tírria i vaig decidir que aquest “humorista” (ja ja ja me parto contigo… ¬¬) es mereixia almenys una menció al nostre estimat blog.
Sí, odio a en Jim… i què??!!! Com he dit, tinc comprovat que no sóc la única. Però què s’espera!?? si és l’actor més espantós que ha existit en tota la història de la indústria cinematogràfica!! Això sí, seguit de molt a prop pel guardonat Tom Hanks pel seu gran paper de protagonista en aquella pel·lícula en la que feia de… de… bé, d’ell mateix!! ja veus tu quina gran actuació!! Si no havia de fingir!!!
Hi ha actrius, però, que tampoc es queden curtes. Què me n’heu de dir de la qualitat interpretativa de la Milla Jovovich, només equiparable a la d’en Chuck Norris, eh? Eh???!!! Vaja tela aquesta també! Com va comentar una de les meves amigues al facebook arrel de la meva manifestació d’odi contra en Jim: “dedícate a las pasarelas, mona!!”
És més, us faré un esquema molt gràfic del seu “mètode” (sé ve que es una actriz del método...) davant la càmera, que consisteix bàsicament en mantenir la mateixa expressió facial en tot moment. Així doncs: Milla enfadada = Milla súper cabrejada = Milla partint-se la caixa = Milla plorant = Milla essent devorada per milers de gossos rabiosos = Milla fotent un polvo, … i un llarg etcètera en el que vindrien a ser totes les caracteritzacions que hagués d’adoptar durant la pel·lícula.
Per últim, tot i que m’estic allargant massa en aquest post (fills meus, és que dóna per tant!!!!!) haig de fer especial menció a Sandra Bullock (ho sento Sandra, no ho vas fer malament a Crash, però una peli bona no és suficient per netejar el teu nom…) i a Elsa Pataky… aquesta última és que no ho fa bé ni a una pel·lícula de por espanyola de sèrie B!!Nena!Que només havies de cridar!!!
En resum, no sé com alguns “personajes” s’atreveixen a “mancillar” (he buscat la traducció al català, però no és el mateix… 😛) la professió d’actor… si hi ha estudiants de l’”Institut del teatre” fent de monstres al passatge del terror amb més talent interpretatiu que tot ells plegats!!! Jo, per exemple, no en tinc ni idea d’escriure i per això ho faig en “petit comitè”, “entre amigos”, gratis (sin ánimo de lucro… sin ánimo de lucro…) i intentant no fer mal a cap filòleg català… però és que aquesta penya surt a la Gran Pantalla!!!!! I el que és pitjor, s’hi guanyen la vida!!!!! 

I aquí us deixo una mostra del que veureu a totes les pel·lícules d’en Jim Carrey. Porta fent el mateix des que va començar. També us pot servir d’element de tortura rotllo “La naranja mecánica” en un moment donat.


http://www.youtube.com/watch?v=85JXLP7bJBI