Arxiu de la categoria: Edat

Baby Boom

Últimament estan ocorrent fenòmens estranys a les xarxes socials… Sí, en especial a aquella xarxa on es comparteixen fotografies quadrades, s’apliquen filtres com si aquells retrats s’haguessin capturat fa 40 anys i on normalment les imatges es pugen desenfocades o en blanc i negre… Sí senyors… Alguna cosa passa al meu home d’Instagram…

Des de fa un temps, les típiques fotos de gintònics, els retrats amb unes Rayban, les imatges de gatets i gossets dormint, els bucòlics peus en una platja, aquells plats deliciosos guisats pel propi usuari i aquells impactants primers plans d’un ull maquillat de l’amiga de torn, s’han anat substituint paulatinament per fotos de bebès: Bebès mamant, bebès graciosos amb unes Rayban, bebès dormint plàcidament, els peus grassonets d’un bebè, bebès riallers empastifats de farinetes, primers plans de bebès…

Què està passant!!! Que QUÈ està passant?!?! Doncs molt fàcil… que tothom s’està reproduint! És el que passa quan les teves amistats ronden la trentena… Tots aquells rellotges biològics que fins ara feien tic tac, tic tac, ara ja han sonat, les alarmes han saltat! Gent de la feina, amics i amigues del cole, de l’institut, de la universitat, amics de sempre, veïns, col·legues de diferents colles…  Sí, sí, tothom! Inclús les amigues més properes, això és el més flipant! Unes ja l’han tingut, altres estan prenyades en diferent grau i altres l’estan buscant! Hi ha una plaga! És internacionalment conegut que tenir fills és un fenomen que es contagia entre parelles, sobretot si són de la mateixa colla, molt fort. Però és que ara ja no són només les parelles d’un mateix grup, sinó TOTHOM! Sembla que els humans ens reproduïm per espores!

La veritat és que me n’alegro molt per tots aquells que han tingut, esperen o estan buscant un fill. Me n’alegro i els admiro. Me n’alegro perquè sé que prendre aquesta decisió no és fàcil en els temps que corren, però que han trobat a una persona adequada per compartir aquesta experiència i han decidit complir els seus desitjos. I els admiro perquè han tingut el valor per fer un canvi en les seves vides que és… per sempre. Ha de ser un sentiment molt bèstia com per animar-se a donar aquest pas…

No estic segura de que algun dia pugui decidir-me a canviar la meva vida per tenir un fill. Al menys en un futur a bastant llarg plaç. És un tema que m’he plantejat bastant últimament, donades les circumstàncies: Per què tothom sap que vol tenir descendència, inclús des de l’adolescència, i a una servidora ni se li ha passat pel cap? Em consta que no sóc l’única que ho pensa. Seriosament ho he parlat amb un parell d’amics que els passa el mateix que a mi… I són bona gent, eh? 😉 Un és un col·lega solter i l’altre una és una noia amb parella des de fa anys. No obstant no és un tema del que se’n parli massa… És com… estrany… I a vegades poc comprès… Una noia de trenta anys que no sap si vol tenir fills algun dia? Es veu que no és el “normal”… Doncs… No ho sé, escolti, no ho sé! Per mi és ben normal… No sé què faré el proper cap de setmana… què coi he de saber si algun dia voldré reproduir-me… Si intento pensar en com vull viure quan “sigui gran” suposo que algun dia tindré nanos… però ara ho veig estrany. Com que no quadra amb mi actualment, però a saber com serà la meva vida d’aquí uns anys… M’encanta la vida que tinc ara, sóc bastant feliç i faig el que vull,  però per altra banda ni per “asomo” és com me l’havia imaginat quan tenia 15 anys… Així que… Qui sap… El que hagi de ser serà… I no cal donar-hi més voltes que les imprescindibles… Potser és que som massa egoistes? Uns covards? Ho dubto. Potser és que no hem trobat una persona amb la qui embrancar-se en una aventura d’aquestes dimensions? Ummh… No crec que s’hagi de tenir a una persona al costat per saber si vols tenir fills… potser ajuda, però no crec que sigui imprescindible… Llavors… què és?  Simplement pot ser que el nostre rellotge biològic no tingui piles… 🙂

Post dedicat al Gabriel, l’Eloi, el Gerard, l’Aran, la Nora/Marcel, al primer/a mini-Pocafeina i a aquell cigró que encara s’ha de tirar a l’olla, però que aviat serà un píxel bategant en una ecografia 🙂 I sobretot als seus pares i mares, als que admiro profundament perquè sé les ganes que tenien o que encara tenen de tenir-vos entre els seus braços.

Anuncis

"El Retorno de Saturno"

Tinc un problema greu…i me’n vaig assabentar ahir.

Jo ja m’intuïa alguna cosa, però és més greu del que em pensava… Birreres, alerta crisis, i no només financera: Estic en plena fase filosòfica profunda. “Muy a mi pesar”… estic passant l’etapa de:

“El Retorno de Saturno”

I us preguntareu que coi és això? Doncs jo tampoc ho sabia, però m’ho van explicar ahir i pringuem tots els de la meva quinta. Escric tal qual:

“Retorno de Saturno para los nacidos del 80 hasta el 83. Este es un momento en nuestras vidas de grandes decisiones, cuando la vida de repente parece ponerse muy seria. Los riesgos que tomamos durante los 20, dejan de tener atractivo y algo muy profundo nos dice, se acabó la fiesta, debo redirigir mi vida. Debo dar una dirección a mi vida profesional.”
¿¿¿Pero estoooo que eees?!?! ¿¿¿¿Se acabó la que???? Nooooo la fiesta noooo.
Però és cert, aquest sentiment em ve de tant en tant, sobretot el dia post-festa, quan succeeix el “Retorno del Espidifen”, un altre retorn també fatídic…

Però posem-nos seriosos que el tema no és per menys. És cert que als 30 anys un es pot començar a plantejar un canvi de vida, però el problema és que no es materialitza en res concret: canvi de casa? canvi de feina? hem de trobar un Apuesto Hombre? o marxem directament del país…a l’altre punta del món. Ben lluny segur que tot serà més fàcil (juas juas, il·lusa).
Parlem d’un canvi radical que sembla que es necessita però sense saber per a què (el tema no és fàcil). És com una insatisfacció quan en el fons, tot el que tens t’agrada. Que requereix d’una gran dosi de pebrots…però que sembla que no hi són. Com diu un amic meu…”Con más cojones que cabeza” i jo afegeixo “Pero como no hay cojones, pues nada”.
I tot això amb quin objectiu? Però si en el fons tinc la sort de tenir uns grans amics, feina xula i un entorn envejable. Què és el que vull canviar? Li dic a ma mare “vaig a fer un canvi perquè la vida em vagi millor” i la mama, gran sàvia” donde las haya”, em contesta “però és que t’ha anat malament fins ara?”
I és aquí on torna el Saturno aquest… “Aún si ya estás en el camino adecuado profesionalmente, el cuestionamiento viene igual.” El tema es tocar la moral…tan si estàs bé com si no. Com a mínim ja sé qui té la culpa, el Saturno.
Tranquil·litat. És part de l’evolució. Un consell: Quan us arribi el “Retorno de Saturno”, pilleu una birra, o dos, o tres…i espereu a que se’n vagi.