Arxiu de la categoria: Amor

M’agrada…


– Que riguis, que riguis tant

– Que sempre ens acabem l’ampolla de Protos
– Que t’adormis damunt meu mentre el toco els cabells
– Que cantem i ballem com bojos mentre escoltem música al cotxe
– Que em facis un hombre desnudo quan no m’ho espero (*)
– Que m’acaronis la cara sense motiu
 Que quan em presentes als teus amics ells ja saben qui sóc
– Que em trobis a faltar quan surts de festa
– Que tinguem converses filosòfiques sobre banalitats
– Que sapiguem què estem pensant amb només mirar-nos als ulls
– Que agafem la motxilla i ens perdem pel món
– Que em confessis les teves pors i preocupacions
– Que m’abracis per darrera, m’apartis els cabells i em facis un petó sota l’orella
– Que em composis una cançó
– Que follem després de fumar maria
– Que fumem maria després de follar
– Que em cuinis uns macarrons el diumenge
– Que treguis la llengua quan estas concentrat fent alguna cosa
– Que em demanis consell
– Que et posis catxondo quan t’envio fotos insinuants a la feina
– Que facis el burro per fer-me riure
– Que em comparis el cul amb el capó d’un Porsche 911 del 85
– Que m’agafis de la mà sense que m’ho esperi
– Que ens partim la caixa amb els acudits més cutres de l’Eugenio
– Que m’enviis un missatge dient que voldries tenir-me entre els teus braços
– Que t’enganxi embobat mirant-me
– Que tinguem papallones a l’estómac alhora
– Que et tiris un pet i em faci rissa
– Que em deixis conduir el teu cotxe a gas
– Que utilitzis les mateixes paraules que jo m’invento
– Que sempre siguem els últims d’anar a dormir
– Que et posin menys multes de velocitat que a mi
– Que t’encanti que et folli
– Que m’encanti que em follis
– Que tinguem secrets inconfessables i ens els confessem
– Que em deixis treure’t barbs de l’esquena
– Que em demanis ajuda
– Que et pregunti què vols i em contestis que el que vols és menjar-me la boca
– Que em diguis que sóc la teva princesa
– Saber del cert que això últim és veritat perquè m’hi fas sentir


* Atenció al segon 15 del vídeo 😛

Anuncis

Els malotes

He estat pensant com començar aquest post, que feia tant temps que volia escriure, i finalment he decidit tirar pel dret i no enrotllat-me… Què son els malotes?? Doncs senzillament… Són el tipus de tio que ens agrada (i que no ens convé, per suposat).

El malote és aquell “home” que se’l veu echao pa alante, guapot (no un tio bo, no, però te alguna cosa, té morbo, tant física com intelectuament) que ens fa ballar el cap, un mascle que dóna la sensació que et salvarà d’algun perill o algo (ja em diràs tu…) i com no, un perla (léase faldiller, pichabrava, ja m’enteneu…) Tot de cara a la galeria és com de protagonista de pel·lícula, tipus James Dean, però malauradament, com ja podem intuir, hi ha gato ensserrao... Els malotes de la vida real no són com els del cinema. No hi ha happy end.

Per mi els malotes són morenos, però suposo que això va a gustos, i el més característic… Fan cara de dolents. Ai sí, sabeu de que parlo, no? Cara de dolents, de chico malo… de malote, en fi… d’aquí l’expressió… Per exemple en Clive Owen seria un clar exemplar de malote, i no diguem… Jon Kortajarena :)__ (Ok, aquest últim està molt bo, però sempre té una pinta de malote que flipes). Aquelles mirades que t’atravessen i que és impossible que siguin d’un angelet, faccions marcades, una mica de xuleria potser, i cert egoísme que no se sap perquè, captiva. Són paios interessants, misteriosos, inclús una mica turmentats. I quan un malote et fa caure a la seva xarxa, per molt que tu no vulguis, ja estàs llesta… No pots deixar de pensar en sexe salvatge, aventures i històries vàries tots dos plegats, perquè si alguna cosa tenen els malotes és que et fan fantasiejar mil. I per que? Perquè com que són homes amb aquell cert misteri, els adjudiquem certes qualitats que no tenen (però que ens agradaria que tinguessin) i això, senyores meves, és un error… Cras error.

Els malotes ens criden l’atenció i sense saber com, ens ensarronen, ens enreden, ens entabanen, com a unes ximpletes. Bé, la realitat és que ens deixem entabanar… perquè, és clar… oh! si el malote s’ha fixat en nosaltres per alguna cosa serà i tot i que les nostres intencions siguin simplement passar una bona estona amb ell (sense més història perquè ja sabem de quin peu calça), acabem fantasiejant que podria quedar-se amb nosaltres. El malote dóna peu a pensar que vol alguna cosa més, i això és fatal. Fatal perquè nosaltres ho prevèiem com algo passatger, un divertimento, donades les característiques perlístiques del susdit, i al final ens lien, ens lien, ens liem i acabem volent més… Altra vegada: cras error.

I per què tenen aquest poder de fer-nos canviar d’idea? Per què volem algo més amb un malote, quan ja des del principi sabem com és, al que ens exposem, al que ho passarem malament si hi posem falses expectatives? Noies… Tinc la resposta. Sí, trist però cert. Per un cop, tinc la resposta… i la tinc perquè malauradament m’he topat amb més d’un malote, i les meves amigues també… I he arribat a aquesta conclusió: Volem un malote al nostre costat perquè ens creiem capaces de fer-lo canviar… Bé, exactament no és ben bé això… És més aviat que volem al malote perquè creiem que al nostre costat canviarà… Aha!!! Equiliqua! Som tant pèssimes que, interiorment, pensem que aquell perla deixarà enrere totes les seves històries per nosaltres, perquè nosaltres oh! es clar! som tant maques, tant simpàtiques, tant de tot, i ho hem passat tant malament anteriorment, que ens mereixem que un fera com ell perdi el cul per nosaltres, serà la nostra recompensa a tota la merda que hem hagut de passar. A més, en molts casos, això també ve potenciat pel fet que com que li hem fet de psicòlogues (molt característic també) han de caure rendits. Perquè, clar, pobret, només havia conegut noies malvades, lagartones, fins que vam aparèixer nosaltres, que li hem solucionat, o al menys, ajudat, a arreglar allò que el tormentava (sí, perquè els malotes sempre estan ratllats per alguna cosa… la feina, una ex malparida, una família desestructurada, etc) i fnalment el malote ha vist la llum.. Doncs no. És un malote. I els malotes, malotes són.

I que ideal seria estar amb un malote de portes enfora i que en realitat fos un xaiet que li caigués la baba per nosaltres, oi? L’enveja del barri, tu… Doncs, no, nenes, no! Ho diré un altre cop… Cras error! No es pot aspirar desitjar fantasiejar que a un malote li caigui la baba per tu… perquè un malote és un malote… I els malotes no tenen babes. Els malotes tenen un polvo (o uns quants)… I PROU!

Post dedicat a la Mariana, per descobrir-me la paraula malote, ja fa uns quants anys, i que tant bé m’ha anat per posar una etiqueta a aquest concepte.

I per què ha de ser ara?

Les coses no sempre arriben quan les desitges, i quan finalment arriben… a vegades ja no saps si són el que volies. Sí, estic parlant d’amors… amors en general, amors platònics… Ara tot és com molt complicat… Intentaré explicar-me…

Sempre se’ns havia inculcat que l’amor havia de ser a primera vista, per part dels dos, i si no era així, allò es convertiria en un amor platònic que algun dia, al cap dels anys, seria correspost, i llavors sorgiria una història d’amor digna de les millors novel·les de Danielle Steel. O també teníem l’opció (menys cinematogràfica, però) que dues persones s’enamoraven lentament, primer eren amics i després sorgia la flama, i també tot desembocava en una relació amorosa ideal. Perquè l’amor era el més important, el fonament de la nostra existència, la base de la nostra vida. Però, senyores i senyors… els temps han canviat. No és que l’amor sigui menys important, però hi ha un fotimer de variables que enterboleixen  la seva senzillesa. Ara, tots tenim mil opcions de vida, de feina, d’activitats… però sobretot, tots tenim fantasmes, relacions passades, i sabem que, malauradament, no totes les coses bones de la vida són per sempre. I això fa que haguem de barallar un munt de possibilitats cada cop que hem de decidir què fem amb les nostres vides… i inevitablement què fem amb aquelles persones que apareixen i ens agraden, però que justament apareixen en mal moment… Perquè, potser, just acabàvem de decidir que volíem ser amebes o valoràvem seriosament la possibilitat de deixar-ho tot i penjar-nos la motxilla a l’esquena per voltar món.

Moltes vegades, quan s’acaba una relació duradora, coneixes a gent interessantíssima que et fan ballar la barretina. O inclús apareixen aquells antics amors platònics de tota la vida, amb qui sempre t’has anat creuant però mai no heu coincidit en solteria, i per primera vegada, justament ara, coincidiu. I tu, que t’havies fet una armadura, que havies traçat un pla per superar (o al menys suportar millor) la ruptura recent, ara no saps què cony fer amb aquella persona. No saps què fer però ho fas… perquè quan el teu lema és que és millor penedir-se d’allò que has fet que penedir-se d’allò que no has fet, doncs passa el que passa. Però no estàs còmode del tot… t’agrada tornar a tenir sexe, els missatges, la sorpresa, saber que hi ha algú, però et sents com si juguessis fent trampa, sense apostar totes les cartes, com si enganyessis a algú, i en realitat si que enganyes… però t’enganyes a tu mateix. T’encantaria que aquella persona t’omplís més, perquè t’agrada, que el cap parés de donar-li voltes, però no pots. Et dóna la sensació que encara no has superat la relació anterior i que potser això s’ha produït perquè ocupa el temps que destinaries a reflexionar sobre la ruptura. I el pitjor és que ets conscient de no haver-ho superat del tot i et ratlles pensant que potser no estàs tant feta caldo com hauries… I tot es barreja i s’emmerda. I el gran problema ets tu mateixa, perquè penses que potser, si hagués aparegut més endavant, tot hagués funcionat millor, però ha aparegut ara, i, desenganyem-nos… tots som impacients en aquests assumptes.

I si a sobre aquesta persona és aquell amor platònic de l’adolescència retrobat, la cosa es complica més, perquè el tenies idealitzat, perquè potser no el coneixies gaire, però és ell… tota la vida enamorant-te de l’amor que suposaria estar amb ell. Els amors platònics són aquella espina que tenies clavada durant tant de temps, però al retrobar-los en un mal moment i arrencar l’espina, aquell amor que ens venien a les pel·lícules no explota, i no mola que no sigui així.  I ara resulta que tens una dicotomia pel que deia al principi… perquè ara que tens el que sempre havies volgut, ara no saps si és el que vols… o quan ho vols… o com ho vols. I en aquests moments recordes allò que el meu avi m’havia dit tants cops: només sé que no sé res…

Dedicat a (i inspirat en) un bon amic, i fidel seguidor d’aquest bloc, perquè tot i no estar en el seu millor moment, mai perd el bon rotllo que el caracteritza i em fa recordar experiències passades tot fent unes risses, eh Fireman? xD Muà.

Enamorar-se de l’amor

   No us heu enamorat mai de l’amor? Bé, no sé si tècnicament es diu així, però crec que és una expressió forta acertada…
   Estar enamorada de l’amor és quan s’idealitza la relació que tens amb una persona. M’explico… hi ha moments en què no se sap perquè se surt de la fase ameba i et fixes en una persona… Oh merda! tornem a les andades! De cop i volta, inexplicablement, et veus absorbida per pensaments que feia temps que no tenies i et sorprens… Penses… Hosti! Estic viva de nou! I el millor de tot… aquella persona també s’ha fixat en tu i et dóna bola! Ui, ui, ui, d’aquí podria sortir algo molt xulo, perquè és clar, jo no sé el que vull, però tinc claríssim el que no vull… i aquest nano és molt bon tio, ens entenem bé etc etc. Hosti, doncs ara no em faria res tenir parella… Comences a fantasejar… a buscar pros i contres, perquè tu estaves fantàsticament en la teva fase d’apatia vers el sector masculí, però irremediablement acabes pensant que podria ser ell, que ara sí, que sí, que sí, que és ell! Ara tot serà serà fantàstic! És clar… sí, sí, sí i sí!
   Decidit! Vull un nòvio. Ja estic a punt. I finalment, vencent els dubtes i la por inicial (mooolta por, que ja tenim uns quants fracassos a l’esquena) t’acabes liant la manta al cap i t’endinses en una nova relació perquè et ve molt de gust estar amb algú, i a més… Oju! Ha sigut ell qui t’ha fet replantejar-t’ho tot! Això deu voler dir alguna cosa! Oh! Ell té tot allò que li mancava al teu ex, això és meravellós, m’estic enamorant? Només veus la part positiva i et sorprens pensant… hosti, que tinc nòvio! Que fort! L’imatge de l’Ana, que il.lustra aquest post, ho reflexa a la perfecció.
   I passen els dies, els mesos… i tu, per bé que vagi, per maco que sigui aquest nano, per bé que caigui a les teves amistats, comences a pensar que hi ha alguna cosa que no acaba de quadrar… i, inevitablement tornes a donar voltes al tema… No estas segura si és ell el que t’agrada o si és el fet de tenir a algú al costat. El mires i penses… ummmmh… estic bé amb ell, però… hi estic bé perquè volia un nòvio i és el que tinc o realment estic bé amb ell perquè és ell? M’he enamorat de l’amor en comptes d’enamorar-me de la persona? 
   Aquesta sensació és bastant tòxica, pel que, al final, acabes deixant a aquella persona, que és de puta mare, però, sent coherent, no pots estar amb ella pel simple fet d’estar per estar. I és una putada, perquè ell potser tampoc no ha fet res que indueixi a plantar-lo, només que en aquells inicis fantasiosos en que vas decidir estar amb algú vas prendre la decisió incorrecta, la vas cagar. Et vas enamorar del que suposava estar amb algú i no d’aquest algú… I saps del cert que t’havies enamorat de l’amor quan la història ja s’ha acabat i t’adones que no el trobes a faltar a ell exactament. Perquè, sí, és un fet… estar enamorat/da de l’amor només té un final possible… deixar-ho estar. 

Hem de parlar…

   Qui no ha temut mai la frase… “hem de parlar…”? Quin mal rotllo de frase, per què ens hem d’enganyar… La podem escoltar en molts aspectes, la teva mare, quan t’ha de fotre bronca per algo, alguna amistat que t’explica qualsevol anècdota, el jefe, quan et vol comentar algun aspecte de la feina… Pot ser una bona o mala notícia, però com bé sabem, quan la teva parella, rollete o amiguet, et diu “hem de parlar” se te pone un mal cuerpo, que… ufff… Abans de sentir la frase maleïda, està clar que, no sé pas perquè, ja te l’esperaves desde feia molts dies i, finalment, acaba arribant.

   La vida, quan estàs enamorada, és meravellosa! Tot és maco, et sents com si estiguessis en un nuvolet, contenta, feliç, guapíssima, tot et surt bé… aaaiiiiii toot es fantàstic, perquè necessito més? si tinc el company perfecte, puc fer les coses que m’agraden amb algú que vol estar amb mi, que tant jo, com ell, no podem viure l’un sense l’altre…que maco és tot…si, si, si, siiiiii…alegria! Em truca a cada moment, (penja tu, no, penja tu…) mensajitos de “et trobo a faltar”…(i només fot mitja hora que t’has separat de la persona, però bueno…és així…).

   Tothom et diu que sou una parella perfecte, que esteu fets l’un per l’altre… “que macos sou”, “que bé que quedeu”, sembla que us conegueu de tota la vida… a els teus amics els hi cau de puta mare, tu als seus també… Quan et presenta als seus amics per primer cop, et diuen : “home, ja era hora de coneixe’t, la famosa “Pepi”, hem sentit a parlar molt de tu”…. Ahhhhhhh!! Com mola, el tio està coladíssim per mi! Iiiuuuuuujuuuuu, siiiiiiiii!!! Per fi, l’he trobat! És ell, és ell!!! Potser portes un parell de setmanetes amb aquella persona (el que dirien les àvies, festejant) però sí, t’ho creus, convençuda que és l’home de la teva vida.

   Com pot ser que en tant poc temps ens podem flipar tant… se’t passen pel cap coses, que en condicions normals, ni de broma les pensaries. Com seria viure amb ell? Com serà el nostre casament? El nom i cognoms de la nostra criatura… “Pepitu Gonzàlez Pérez”, queda súper bé… Buff, es que estem fets l’un per l’altre, ens havíem de trobar… que guai! Que guai? Que guai???!! Si, si… espera’t que t’explicaré un cuento

   Tot es molt maco, flors i violes…fins que comences a notar algo raro… Sí, algo raro… com explicar-ho? Doncs mira, no ho sé. Sempre hem sentit algún comentari d’alguna amiga o coneguda, que ens ha dit que les dones tenim com un “sexto sentido”, doncs sí, és veritat, existeix i, no falla mai, mai, mai!
No cal que coneguis molt a la persona, potser portes, dues setmanes, dos mesos, dos anys, però hi ha algún gest, alguna frase, una mirada, un nosequè, que et fa pensar… ui-ui-uuuuiii… esto me huele a chamusquina… aquí passa algo! Ho sé, ho pressento! Acte seguit, comencem a donar-li voltes i més voltes… aquest tio, li passa algo… fijo… Fins que decidim fer la pregunta bàsica: – “Escolta, et passa algo?” Resposta bàsica: “A mi? No, perquè?” -“Ai no sé, et noto raro”. Doncs val, no li passa res, són històries meves… que continue el espectáculo… (Històries meves?? I UNA MERDA!)

   Segueixen passant els dies… La veritat és que no estàs malament del tot, però algo passa… Ja no és el primer en enviar-te missatges de bon matí, “bona nit, que descansis” has de ser tu la que el truquis… Fas preguntes que no hauries de fer, perquè després passa el que passa…
– Per què no m’has trucat, carinyu…?
– Mira Pepi, tenia molta feina, què vols que et digui… no siguis pesadeta…
– Vale, vale, bueno, què tal, com va?
– Bé, bé, però et truco més tard que ara estic una mica liat…

   És que ets burra, tia! Et quedes amb una cara de gilipolles que flipes… Liat? Ara dius que vas liat? Però si cada dia pel matí, més o menys a aquesta hora em trucaves per dir-me qualsevol xorrada i, ara em dius pesadeta perquè et pregunto que com és que no m’has trucat???!!!! Hosti tu… quin paio…

   Doncs bé, aquesta pot ser una petita anècdota, que quan comences a sospitar que hi ha alguna cosa que et ralla, doncs encara et ralles com cinquanta mil cops més… Truques a la teva millor amiga, li comentes i, ella et consola i, et diu que no pateixis, que potser realment estava liat… Però per molt que et vulguin convèncer, tu, notes algo, que sí, que sí, que no et vinguin amb contes xinos, que al tio li passa algo, collons!

   Com aquest exemple n’hi ha d’altres…trucades que no tenen resposta, (i el tio, ara perquè no m’agafa el telèfon? Bueno, el torno a trucar… no hay más llamadas…) És molt típic comentar que un està rallat per la feina, a casa no estic bé…no sé què em passa, avui prefereixo quedar-me a casa, millor quedo amb els meus amics… tinc ganes de sortir amb ells, de veritat que no em passa res amb tu… Però cada cop hi ha menys detallets i menys estones, menys mensajitos, menys trucades, més silencis, i mooooolt més mal de panxa, més nervis, més gilipollades… sí, gilipollades, com ara deixar de fer coses que faries normalment, com no anar a un sopar que t’han convidat, una sortida per Barna amb les amigues, un “ja et diré algo…perquè m’ha de trucar el Perico de los Palotes i, suposo que aquesta nit quedaré amb ell…(JA-JA-JA il·lusa…). Sí, més pistes que ens fan sospitar que arribarà la frase maleïda

   Després entres en un estat de rabieta i penses: A veure tio, si no et passa res amb mi…què cony et passa? Perquè jo em sento fatal!! En teoria no sóc aquella companya-amiga-novia, dona megaguai, que et cau tan bé, que sóc la teva alma gemela que en tot coincidim, que pots sortir amb ella de festa, pilles la taja i t’ho passes teta, que fotem uns polvos que flipes, que vas amb mi pel carrer, tot cofoi, que no t’importa que tothom et vegi amb mi, que tenim converses que duren hores, se’ns passa el temps volant, ens hem passat nits junts, que durant el dia tens son perquè no has dormit i a la feina estàs destrossat, però t’és ben bé igual… ARA QUÈ CONY ET PASSA? perquè jo vull seguir fent el que fèiem, collons!!!

   Doncs bé, intentes que no se’t notin tots aquests sentiments que se’t passen pel cap, però no sé com ens ho fotem, que se’ns acaba notant, sense voler, els hi anem més al darrera i això… no els hi mola gaire… simplement, perquè no volem perdre aquest moment tant meravellós que et fa sentir feliç, guapa, viva… Però tard o d’hora, arriba la frase: “Hem de parlar”.

   Per sort sempre hi ha alguna amiga a prop que et diu: Fem una birra i m’ho expliques… (o per mi, millor un cubata i un bon piti) i, per una estona… et passen tots els mals…

La Fase Ameba

   La vida d’una noia soltera, independent i al voltant de la trentena passa per diferents fases. Per mi, una de les més remarcables i alhora, potser, més desconeguda és la fase ameba. Sé que no tothom l’ha viscut, però jo l’he experimentat durant bastant de temps, i a pesar del que comporta, he de reconèixer que en ocasions l’enyoro. La meva fase ameba ha sigut una de les millors èpoques de la meva vida.

   Comencem pel principi: una ameba, bàsicament, és un organisme unicel.lular i asexual. Dit així sembla que la fase ameba ha de ser molt avorrida, però, ALERTA! No ens equivoquem! Estem parlant del què comporta mentalment estar en fase ameba: no tenir ni una sola preocupació amb tot allò relacionat amb el sexe contrari. Només per aquest simple fet, que semblaria una nimietat, l’estat mental d’una noia millora substancialment. És un estat bàsicament relaxat. Durant la fase ameba el cervell experimenta un canvi (que encara no sé a què és degut) en el qual la figura masculina desapareix, no es detecta. I això, noies, és molt alliberador. És una època pletòrica, social, amb un optimisme i energia descomunals, però per què? Perquè allò que més ens pot atabalar (diga-li home) no existeix, no computa. No és un estat on es fa un esforç per ignorar els inputs masculins que rebem diàriament, sinó que aquests inputs no són detectats per la nostra ment, i per tant, no existeixen. A més, aquest fenòmen té caràcter de bucle, m’explico: al no ser capaç de rebre cap senyal per la seva part, ells tampoc et detecten a tu, pel que tot flueix tranquil.lament, com les amebes que neden a l’aigua.

   Habitualment la fase ameba apareix després d’una relació, sense avisar i sense saber ben bé perquè. També hi ha casos en que després d’una relació apareix una fase de furor uterí, ja m’enteneu, però això és un altre tema que es mereix una menció a part. El que volia dir és que quan acaba una relació no es coneix què vindrà després, i en ocasions, es produeix una entrada a la fase ameba i crec que és important aprofitar-la. En la fase ameba és quan coneixes a la gent més interessant, perquè no hi ha joc, no hi ha intencions ocultes, no hi ha el factor sexe. En la fase ameba deixes de ser dona per ser persona, persona com a tal i prou, asexual, i això és molt gratificant, encara que no ho pugui semblar. Segueixes mantenint relacions socials amb homes, evidentment, però no hi ha factor sexual ni sentimental: ni pensaments ni impulsos ni fantasies ni ganes ni cap mena d’intenció, perquè el sexe masculí com a tal, sense saber perquè, ha desaparegut de la teva vida. I el realment curiós és que no es troba a faltar: és com si mai s’hagués conegut i per tant no el pots trobar a faltar.

   La fase ameba seria com una mena d’estat, físic i mental, asexual, idiopàtic i transitori. Perquè la fase ameba no dura eternament: tal com ve… se’n pot anar, sense avisar. Aquell cervell que era incapaç de rebre senyals masculines pateix una mena de desbloqueig pervers i torna a ballar. Els inputs masculins tornen a ser processats, per mínims que siguin, travessen la barrera. Simplement la boca amb llavis carnosos, un comentari o un gest d’aquell ésser que fins al moment passava desapercebut pel seu caràcter XY, resulta tremendament atractiu, irresistible, sensual i saps, del cert, que tornes a ser la d’abans. I que la comfortable fase ameba només era un mecanisme de defensa, un refugi on estaves protegida de l’amor i del sexe. I tot i que estaves molt a gust dins el búnquer, resulta que aquest no era hermètic i t’adones que la guerra contra els sentiments ha acabat.