Arxius mensuals: Agost de 2012

Avui fa un any del naufragi

Roger, Isma, David, Emilio i Eli, felicitats pel nostre primer aniversari! Us ailoviu 🙂
Anuncis

Relat d’una nit d’estiu (i III)

Wraaaang wraaaaang wraaaaaaang wraaaaaaang!!!!! Què és això?! Què passa??? L’alarma de garreig… Merda…. l’ancla, a part que la cadena anava picant el casc, ja no ens aguantava… Anàvem a mercè del vent i la marea… Hòstia… Sabem on som?! Hi ha roques per aquí?!?! A fora no es veu res!!! No teniem llum, ja que la llum exterior estava al màstil… I el màstil… ja sabem on era…. Pfffff… què fotem? Mirem la pantalla del GPS i allò… era un caos! La pantalla mostrava un moviment brownià, sense sentit i totalment aleatori… Ens estamparem?!? No sé on som, si el mar ens ha arrastrat molt o poc! Anem a la deriva??! Joder, no ho sé!


Hòstiaaaa!!! Pareu aquesta alarma per déu!! Quin mal de cap, m’estic cardant molt nerviosa!!


Per sort, vam trobar el botó que aturava l’alarma… Quin descans! Bé, mantinguem la calma… estem a la deriva, però vaja, el veler sembla que aguanta i només hem d’estar atents… Fem una cosa… truquem a capitania per ràdio i expliquem la situació… Però la ràdio no funcionava… Que burros que som, joder, que el receptor està al màstil i l’hem partit!!! Val, val, calma… Truquem al 112 amb el mòbil, allà ens passaran a capit…. Ei ei eiii un moment… Heu vist la sonda?!?!? Tenim només 10 metres a sota! Havíem fondejat que hi havien 20 metres de profunditat, no? Estem anant cap a la costa? No ho sé… igual és un petit monticle… Val, controlem-ho. I ja ens tens al @aguatxi, l’@elisabetalmirall i jo amb cara de ximples mirant una pantalla que indicava la profunditat… 10m, 9.5m, 9m… Ai ai… el veler cala 2.5 metres no @llauraor? Sí, per què?! Perquè la sonda marca 5m i fa cinc minuts teníem 10 met… Wraaaang wraaaaaang wraaaaang!!! Merda merda!!!! L’alarma de profunditat!!! Estem a 3 metres!!!! Hòstia hòstia!!!! Grrrrrrrrrmmmmfffffffgggggggg Ei què passa?! Què ha passat!!! Nens!!! Que hem embarrancat!!! La puta, nooooo, noooooo!!!! Si partim la quilla ens enfonsem!!! Merda merda!!! Sabeu si el que hi ha a sota és sorra o roques??? No ho sé!!! No sé on som!!!! Algú va activar l’alarma de mayday. Aquesta no la vam parar.


Què més ens podia passar? El veler ja no es bellugava tant però déu n’hi do… Havíem partit el màstil i ara havíem encallat… Jo només implorava mentalment a no sé qui que no haguéssim partit la quilla, perquè en aquest cas entraria aigua per sota i ja l’hauríem cagat del tot! Però és que era impossible saber-ho en aquell moment!!! Només podíem esperar a veure què passava… Val, va, ara sí, truquem al 112, i que algú surti a veure si pot veure alguna cosa… Tots van sortir menys l’@aguatxi i jo que ens vam quedar a dins per trucar i donar la localització del GPS a salvament marítim i que ens vinguessin a buscar o… algo. Recordo perfectament l’@aguatxi assegut a les escales i jo agafada a les estanteries de la taula de cartes per no caure i cantant un i altre cop la posició que donava el GPS, l’@aguatxi la repetia al telèfon i la persona que ens atenia no se n’enterava… 44.5408, 14.9236… Forty four degrees!!! Ok I’ll repeat… Forty four degrees!! I no ens sentia… Només se sentia el tuuuu tuuu tuuu tuuu del mayday… I vinga a repetir… 44.5408, 14.9236. 44.5408, 14.9236. I immersa en la cantarella de números, m’adono que les estanteries on estava agafada per no caure ara estaven sobre el meu cap! Per déu, estem bolcant!!!! Estem bolcant!!!! En aquell moment els que eren fora van entrar… Eeeh ehhh!! Que estem bolcant, fotem el camp d’aquí!!! Fotem el camp ja!!! I aquí va començar l’estrès màxim… Chalecos, on és la balsa salvavides? Ah, està aquí! Val, algú sap com s’infla? Hosti… tothom estava enfeinat i jo em vaig quedar com aturada, sense res a fer, impotent. Només hi havia una balsa i érem sis persones… No tots podíem muntar-la… I sentia que discutien sobre què ens havíem d’emportar… Passaports!! Agafeu els passaports!! Ostres, sí, el passaport és important… La cartera, i què més… A la motxilla hi caben més coses, però no hi cap tot, a més, que no hi ha temps de recollir tot el que tenim aquí! A mi la roba me la pela! Sí, a mi m’és igual també, jo només vull sortir d’aquí!!! 


Veia aquell espectacle dantesc com si fos una mera espectadora, els meus amics amunt i avall, atrafegats, el veler mig girat i només podia estar-me allà quieta, expectant, amb l’armilla salvavides i la mini motxilla preparada a l’esquena… Tinc el passaport i la cartera, no necessito res més, pensava. I en un moment d’idiotesa transitòria vaig pensar que podria agafar el vestidet de Custo que m’agrada tant i que m’havia costat una pasta. I llavors vaig sentir als Caris parlant fluixet, agafats de la mà… Cari, agafa els anells… I ella va assentir, va anar al seu camarot i va agafar els anells de casats que havien guardat per no perdre’ls… Allò em va tocar la fibra. I molt. No podia parar de plorar, allà, quieta i observant com el romanticisme es feia un foradet en aquella escena tràgica i desesperant. Ells preocupats pels seus anells de boda i jo plantejant-me agafar un puto vestit. Gilipolles, Morgan, ets gi-li-po-lles. No saps si sortireu d’aquest percal i tu pensant en aquestes ximpleries. Llàgrimes. Algú em va veure i em va fer sortir d’aquell estat com catatònic, sacsejant-me i dient paraules que no vaig escoltar. Tu tu tu tu tu tu (mayday). Però em va fer reaccionar. No recordo qui va ser. Crec que l’@aguatxi, però no n’estic segura. Vaig com despertar-me i vaig fer acopi de valor per tirar endavant. Necessitava fer alguna cosa, tenir una missió, sentir-me útil. Fora hi havia uns preparant la balsa salvavides i dins altres buscant allò que ens havíem d’endur: aigua, mantes, els anells de boda. Vaig sortir a fora com vaig poder i li vaig preguntar al @llauraor si necessitava que fes alguna cosa. Em va posar la ma a l’espatlla i em va dir: Morgan, salva’m la càmera.


De conya, ja tenia alguna cosa a fer: buscar la Canon i protegir-la com si m’hi anés la vida. Ja no plorava. Vaig buscar la càmera durant molta estona, regirant-ho tot, i per fi la vaig trobar en un armari del camarot d’estribord. La vaig ficar dins la seva funda i tot dins d’una altra motxilla, que vaig carregar-me a l’esquena. Win. Ho he fet, he pogut. Vaig sortir a fora i els Caris eren asseguts a terra tapats amb una manta, sota la pluja. Els nens acabaven de llançar la balsa per estribord. Ja podíem saltar-hi i marxar. Vaig mirar a l’@elisabetalmirall i vaig veure que tenia la mirada com perduda… La mateixa mirada que deuria tenir jo minuts abans. No ho podia permetre. La vaig agafar per les espatlles i la vaig sacsejar. Li deia que ja estava, que el pitjor havia passat i que només havíem de fer un últim pas perquè allò acabés. Un últim esforç i ja està. Que podia fer-ho, que era una noia molt valenta, que tot acabaria bé, que no podia ser d’una altra manera. Aquelles paraules pretenien animar-la però curiosament, a mida que les anava expressant, també em convencien a mi mateixa que tenia raó. Semblava que ella reaccionava, i en vaig estar convençuda quan em va dir que sí, que tenia raó, que allò havia de servir d’alguna cosa, encara que només sigués per les risses que ens fotríem quan expliquessin la seva lluna de mel a la resta de la colla. Es va aixecar i va dir que ni en la millor agència de viatges et preparen una aventura com aquella, “pack de lluna de mel amb naufragi inclòs”, es va eixugar els mocs i, amb una decisió sorprenent, va saltar dins la balsa salvavides que surava en aquella aigua negra i borbollejant.


Saltar a la balsa no fou fàcil. Es bellugava molt i feia por no encertar i caure a l’aigua. A part que havies de saltar per sobre de tota la ferralla i merda que havia quedat a la coberta després que caigués el màstil… Després del que havíem passat no la podíem cagar ara. No seria just. Un a un vam anar saltant dins la balsa i ho vam aconseguir. Érem fora del veler. Ara només havíem d’arribar a la costa. En @llauraor i en @dafykk remaven a través del petit forat per on havíem entrat. Els altres estàvem agafats de la mà, dins aquella balsa fosca plena de paquets on hi havien bombes de fum, bengales i aquelles mantes tèrmiques de color daurat que els hi posen als morts. També recordo que dins la balsa vaig trobar vàries llaunes de tonyina i em vaig sorprendre pensant que més valia que arribéssim aviat a terra perquè el @dafykk odia la tonyina en conserva. Sí, quan naufragues també tens temps de pensar estupideses. I moltes.


Encara se sentia l’alarma del mayday tot i que ens havíem allunyat del veler. No sé quant temps vam passar dins la balsa salvavides, però el que sí recordo és quan la balsa es va parar de sobte. Havíem arribat a terra!!! Quan vam sortir d’aquell forat començava a fer-se de dia. Hi havia llum i ens vam mirar tots sis. Estàvem a una platja. Ens vam abraçar i vam plorar, aquest cop d’alegria. Estàvem xops, teníem fred i estàvem rebentats. Però ho havíem aconseguit. Havíem sobreviscut al naufragi.


I aquesta és la història que m’ha costat un any explicar i que relata la pitjor nit de la meva vida, però també la nit on vaig valorar més que mai els bons amics que tinc al meu costat. I no hi ha res que em faci més feliç. A la merda el vestit de Custo. Vaig naufragar en pijama.

Relat d’una nit d’estiu (II)

El màstil s’havia partit, caient sobre nostre. Allò era un festival de veles, caps, ferros, cables… No sé quina hora era… potser les 2 de la nit… Feia molt fred i humitat, però no tremolava per això. Tremolava de por. De pànic. De confusió i impotència. Sentia als Caris a dins el menjador que cridaven però no sé què em deien. Em vaig girar i vaig veure que estaven bé. Al mirar de nou cap enfora vaig veure a l’@aguatxi estès a terra de bocaterrosa sota la vela que havia caigut i que ho tapava tot. Aquí vaig començar a plorar. Molt. El primer que vaig pensar va ser que la botavara, al caure juntament amb el màstil, l’hi havia donat un cop al cap i l’havia matat. En un acte reflex el vaig agafar per les espatlles i el vaig arrossegar cap a mi, cap a dins les escales. I en aquell moment va obrir els ulls. No us podeu imaginar el moment d’eufòria… Ara les llàgrimes eren d’alegria màxima… Ens abracem molt fort. Estàs bé!?!? Estàs bé?!?! Sí sí i tu!? Sí, però t’has fet mal?!! T’has donat un cop?!?! No, no, no ho sé, crec que m’he tirat a terra! I el @dafykk?!?! I el @llauraor?? No ho sé! @llauraor, @dafykk esteu bé?!?! Esteu bé?!?! Llàgrimes un altre cop de por. Nus a l’estómac. De sobte vam sentir un “estic bé, esteu bé?!?!” Era el @dafykk!!! Oooh déu meu menys mal!! El @dafykk estava bé!! Alegria un altre cop, llàgrimes d’emoció i abraçades quan va aconseguir arribar a les escales travessant tot el fotimer de ferralla i tela que hi havia a fora. Però, però, però… i el @llauraor??? @llauraor!!!!! Estàs bé?!!?!! @llauraooooor!!!! Silenci absolut…

Intentava cridar-lo i no podia. Se’m va fer un nus a la gola i no podia cridar. Recordo el sabor salat que tenia a la boca i que les cames eren com de goma. No veia res per les llàgrimes i no el sentia. Només sentia el soroll de ferralla picant contra tot arreu, el vent i el mar. Vaig com embogir. El meu cap pensava a mil revolucions per minut però el meu cos no responia. Estava com paralitzada però no podia deixar de veure imatges horribles dins el meu cap. El @llauraor és el meu cosí, i me l’estimo com un germà, ens hem criat junts. No podia ser. Ell no! Cap de nosaltres, però ell no, joder! Només podia veure la cara del meu tiet, el seu pare. I de la iaia, i de ma mare. Desencaixats. I quan intentava tornar a la realitat, veia la cara de pànic, de terror que tenien tots els altres. No sé què era pitjor. Impotència màxima. No podia parlar ni moure’m. Por, por i molta por. Desesperació. No sé quanta estona havia passat. Deurien ser uns minuts, però per mi van ser hores. Les pitjors de la meva vida.

De sobte, vam sentir un soroll a la coberta, i per fi uns crits: Esteu bé?!?!?! Esteu tots bé?!?! Era ell! Estava bé!!! Recordo el moment en que va treure el cap pel forat de les escales i va entrar, mig arrossegant-se perquè la botavara caiguda travessava el forat de les escales. Ufffff! L’alegria més bèstia que he sentit mai. Abraçada molt forta, llàgrimes, mocs. Riure i plorar alhora. Petons. Calor. Estàvem vius! Tots! Què bèstia! Déu meu. Déu meu. Déu meu.

Revisió de danys… El @llauraor tenia una ferida a la cama, però no era res important. Els altres no teníem absolutament res… Algun blau com a molt. El veler de fora estava destrossat. No havíem aconseguit tornar la cadena de l’ancla al seu lloc i havíem desarbolat… El màstil havia caigut cap a popa i babord… Si hagués arribat a caure una mica més centrada hauria enganxat al @dafykk de ple… Havíem tingut molta sort… Però i ara què fem? Què collons es fa en aquests casos? Esperar? Esperar a que amaini la tormenta? El veler seguia bellugant-se molt, però tot i no tenir màstil i que la cadena de l’ancla encara picava al casc, a dins tot semblava normal… I diuen que el barco sempre és el lloc més segur… De moment estàvem bé, el pitjor havia passat… La cara de pànic ara era de susto i poc a poc anàvem refent-nos… Inclús crec que vam riure i tot per alguna xorrada que algú deuria dir… Estàvem un estat de relativa “normalitat” quan de cop… Wraaaang wraaaaang wraaaaaaang wraaaaaaang!!!!! Una alarma va començar a sonar sense parar… PÀNIC.

Continuarà…