Arxius mensuals: Desembre de 2011

Infidels


Avui tenim una nova col·laboració. Un home que llamaremos “Sense_escrúpols” s’ha infiltrat entre dones per a parlar-nos de la seva visió d’Infidelitat i de pas, ens dóna alguna referència final per als més atrevits. Aquí adjuntem el seu post. 



Haig de reconèixer que no vaig seguir la sèrie de TV3, que va tenir una bona audiència. No em calia, encara que alguna amiga m’ho va recomanar per agafar idees. No és la meva intenció crear una guerra de sexes etc, etc, que ja està molt vist i tal, però sí generar una queixa d’un cert tipus de discriminació positiva cap a les dones que m’he trobat en algunes experiències, m’explico i és el tema d’aquest post, el de la infidelitat femenina.


Si ets home, estàs casat/nòvia/parella estable/o incluso amiga con derecho a roce el fet de cometre una infidelitat està socialment penat amb la mort. Avui en dia no és ningú un machito per fer això, tots ho tenim clar, però els comentaris que es poden arribar a sentir són: “qué cabrón” “qué mala persona” “mira que té 2 fills”, etc etc. Fins i tot entre els propis amics (homes) insistir amb fer reflexionar a l’altre, que si ja fa bé, que si està segur del que està fent, que s’arrisca massa, mira que et pillaran… Parlem ja tant sigui d’una aventura, d’un “desliz de una noche” o directament d’una relació secreta tipus amant, està mal vist i l’home queda sempre malament. La meva crida no és contra això, ja que realment penso que s’ha de ser bastant capullo com per cometre una infidelitat. La meva reclamació no és tampoc per a què es dignifiqui la infidelitat o sigui pitjor per a homes o per a dones. No. La meva reclamació és per a què es jutgi de la mateixa manera.
Si ens trobem que ella és la infidel podem tenir els casos de:– que sigui una equivocació d’una nit (ja en si dir això és un eufemisme ja que ningú “s’equivoca”… com diu un amic meu: “si lo hiciste borracho quiere decir que lo pensaste sereno”).– que sigui una aventura (cuidado que a vegades acaben malament)– que sigui directament un amant (complicat… molt complicat) I paral·lelament tenim les conseqüències dels teus actes:– remordiment– trencar la teva relació per aquest error– enamorar-te de la tercera persona (lo pitjor que et pot passar…) i segurament molts d’altres més que esteu pensant. Però el tema és que no ho tenim socialment penat com amb els homes. Comentaris com “pobreta es va equivocar” o “segurament és perquè el seu marit és un cabró” o també, i és el que més em va agradar, “doncs mira una alegria, així li anirà millor a partir d’ara amb la seva parella, ho necessitava”. Si són elles les que enganyen és perquè tenen un motiu, alguna excusa de pes o és que ho “necessitaven”, en canvi no sentirem mai cap tipus d’insult o retret com es faria amb un home “vaia mamón…” etc etc. 

Estadísticament parlant els homes són més infidels que les dones. Fins aquí la estadística és bastant lògica ja que els homes pensem més amb l’entrecuix que amb el cap, és cert. Però és que les dones que ho són, no han pensat amb l’entrecuix també? no són igualment culpables? sí, ho són i fins i tot em fa dubtar de l’estadística, ja que la dona és molt més intel·ligent i discreta i als homes ens agrada fardar, i molt. 

Si us fixeu, i ho haureu vist últimament a la tv, estan proliferant molts anuncis de webs “infidels” estan dirigits clarament a les dones, recordeu l’spot: http://www.youtube.com/watch?v=NzCheYN5AlQ És sensual, crea expectació, està fet en una habitació de princesa, eròtic i gens pornogràfic, vull dir que si estigués dirigit als homes mostrant 2 mamelles ja n’hi hauria prou. 

Aquesta web d’Ashley Madison www.ashleymadison.com o d’altres com Second love www.secondlove.es (per cert, crec que el nom d’aquest últim és molt encertat i fins i tot graciós) tenen un gran número d’usuaris/usuàries. Encara que siguin bastant serioses i oficials mai podràs saber si realment aniràs a una cita amb un home/dona casada… ho haureu de provar, si sou homes disfruteu i no fardeu… i si sou dones doncs gaudiu i calleu…
Anuncis

Orgasme masculí

Si un dels temes més tabú a les converses entre col·legues de diferent sexe era l’orgasme femení, resulta que un dels més desconeguts (al menys, per les que escrivim en aquest bloc) és l’orgasme masculí… OMG!

Arrel dels comentaris del post sobre l’orgasme femení em van començar a assaltar alguns dubtes i molta curiositat… i no mentiré si us dic que aquestes últimes setmanes m’he dedicat a interrogar (i quan dic interrogar és simplement interrogar, malpensats!) a amics i coneguts. Tot i que no patiu, nois… no revelaré les meves fonts: podeu seguir llegint tranquils 😉 Tal com m’imaginava, no és que hagi descobert la veritat absoluta sobre els orgasmes dels homes, però algunes coses he après, i amb algunes m’he sorprès moltíssim. Així que, després d’aquest treball de camp (més aviat, treball de bar :P), aquí reprodueixo el que he tret en clar de les meves anotacions:

En primer lloc comentar que existeixen diferents tipus d’orgasme masculí. Bé, això ja ho sabíem, o al menys ens ho podíem imaginar per les diferents reaccions que tenen (o han tingut) els nostres amants. Funciona igual que a les noies, que no sempre que tens un orgasme se t’arqueja l’esquena i crides com una boja sense poder evitar-ho, a vegades simplement és alguna cosa com més relaxada, potser només se t’arronsen els dits dels peus, esgarrapes alguna esquena o gemegues més suaument, però la sensació, tot i no ser tant intensa, és de plaer igualment. Doncs, als homes, igual. Perfecte, anem bé. Diferents sensacions, graus, tempo, etc. Estupend.

Punt número dos… el multi-orgasme masculí és un fet. Sí, sí, sí i us ho certifico, la meva font és fiable 100%. I ja aviso que NO ho he viscut a les meves carns (mai millor dit) però em podeu creure si us dic que el multi-orgasme en la població masculina també existeix. Ole, ole, us felicito, fills! (i filles!) Resulta que hi ha certs afortunats en aquest planeta que NO tenen període de recuperació “després de” (tècnicament, període refractari) i poden seguir “emputxant” sense descansar, per gaudi dels dos implicats. I tot això sense comprimits de color blau o succedanis, of course, que això fa molta angúnia, a menys que hi hagués una disfunció adequadament diagnosticada per un facultatiu… De fet ara acabo de recordar que, en un viatge que vam fer amb la Curdera a Turquia, en el gran basar, ens van intentar vendre un potingue que tenia una etiqueta estranya, la qual, al traduir-la, prometia, textualment: “cinco sin sacarla“… Així, doncs, els turcs ja ho sabien… I és que els turcs tenen molta tela, però això ja ho discutirem algun dia en un altre post… que el tema dóna per molt, us ho asseguro.

I en tercer lloc… el que m’ha sorprès més… Els homes es poden orgasmar sense escórrer-se, inclús varis cops. Perdoneu la meva ignorància, però no ho sabia… ho va comentar el sr. Ocell al post de l’orgasme femení i em vaig quedar a quadros… Sabia que existeixen tècniques per controlar (i postergar) l’orgasme, com en el sexe tàntric, o inclús em sonava l’ejaculació retrògrada, en que el semen no surt a l’exterior perquè s’envia cap  a la bufeta, pressionant cert punt anatòmic, però seriosament pensava que l’orgasme “de veritat” venia després, quan finalment s’ejaculava cap a fora, tal qual, i que totes aquestes pràctiques eren simplement per tenir, al final, un orgasme brutal… Doncs resulta que no, que poden haver-hi orgasmes, inclús varis, sense ejacular. OK. Ara ja ho sabem. Perfecte!

Honestament, tampoc és que em considerés una experta coneixedora super-mega-high-level del sexe, ni molt menys, però, hòstia! podria haver-me’n assabentat abans, no? Que això és molt bèstia, eh!? Però com jo, les meves amigues tampoc tenien consciència de l’orgasme masculí sense ejaculació i… els meus amics, tampoc… Cap dels meus amics sabia que no calia que es correguessin per tenir un orgasme… cap, menys un d’ells, l’Iceman, que en una ocasió va tenir una “experiència” similar… Amb això no vull dir que la majoria dels meus col·legues siguin uns “bàsics” al llit, angelicos… no, home, no! sinó que vull dir que potser no tots els homes són capaços d’experimentar-ho… o potser sí que són capaços, però encara no ho han sentit… I si realment això és cert, espero que tots puguin provar-ho algun cop, que ha de ser fantàstic… o al menys una experiència interessant. I que si ho aconsegueixen, que ho diguin a les seves parelles, que això és digne de saber-se! PD: A mi també m’ho podeu dir, eh? Seré discreta, #usujuro! 😛

Tornant a la meva font primària, tot parlant fent un gintonic amb l’Iceman, que sí que havia experimentat una sensació orgasmàtica sense ejacular, em va dir que la sensació va ser diferent a l’habitual, més generalitzada, com una tremolor bestial per tot el cos, deia. Em comentà, també, que va sorgir sense fer res d’especial, és a dir, sense tenir sexe tàntric ni pràctiques inhibitòries de l’ejaculació, i va atribuir-ho a una connexió especial amb la seva parella en aquell moment… Que maco, no? 😀 El que desconec és com ho aconsegueix el nostre estimat seguidor Home Ocell… des del Fem una birra?!?! al complet el convidem a que ens il·lustri comentant aquest humil post. Gràcies!

I per què ha de ser ara?

Les coses no sempre arriben quan les desitges, i quan finalment arriben… a vegades ja no saps si són el que volies. Sí, estic parlant d’amors… amors en general, amors platònics… Ara tot és com molt complicat… Intentaré explicar-me…

Sempre se’ns havia inculcat que l’amor havia de ser a primera vista, per part dels dos, i si no era així, allò es convertiria en un amor platònic que algun dia, al cap dels anys, seria correspost, i llavors sorgiria una història d’amor digna de les millors novel·les de Danielle Steel. O també teníem l’opció (menys cinematogràfica, però) que dues persones s’enamoraven lentament, primer eren amics i després sorgia la flama, i també tot desembocava en una relació amorosa ideal. Perquè l’amor era el més important, el fonament de la nostra existència, la base de la nostra vida. Però, senyores i senyors… els temps han canviat. No és que l’amor sigui menys important, però hi ha un fotimer de variables que enterboleixen  la seva senzillesa. Ara, tots tenim mil opcions de vida, de feina, d’activitats… però sobretot, tots tenim fantasmes, relacions passades, i sabem que, malauradament, no totes les coses bones de la vida són per sempre. I això fa que haguem de barallar un munt de possibilitats cada cop que hem de decidir què fem amb les nostres vides… i inevitablement què fem amb aquelles persones que apareixen i ens agraden, però que justament apareixen en mal moment… Perquè, potser, just acabàvem de decidir que volíem ser amebes o valoràvem seriosament la possibilitat de deixar-ho tot i penjar-nos la motxilla a l’esquena per voltar món.

Moltes vegades, quan s’acaba una relació duradora, coneixes a gent interessantíssima que et fan ballar la barretina. O inclús apareixen aquells antics amors platònics de tota la vida, amb qui sempre t’has anat creuant però mai no heu coincidit en solteria, i per primera vegada, justament ara, coincidiu. I tu, que t’havies fet una armadura, que havies traçat un pla per superar (o al menys suportar millor) la ruptura recent, ara no saps què cony fer amb aquella persona. No saps què fer però ho fas… perquè quan el teu lema és que és millor penedir-se d’allò que has fet que penedir-se d’allò que no has fet, doncs passa el que passa. Però no estàs còmode del tot… t’agrada tornar a tenir sexe, els missatges, la sorpresa, saber que hi ha algú, però et sents com si juguessis fent trampa, sense apostar totes les cartes, com si enganyessis a algú, i en realitat si que enganyes… però t’enganyes a tu mateix. T’encantaria que aquella persona t’omplís més, perquè t’agrada, que el cap parés de donar-li voltes, però no pots. Et dóna la sensació que encara no has superat la relació anterior i que potser això s’ha produït perquè ocupa el temps que destinaries a reflexionar sobre la ruptura. I el pitjor és que ets conscient de no haver-ho superat del tot i et ratlles pensant que potser no estàs tant feta caldo com hauries… I tot es barreja i s’emmerda. I el gran problema ets tu mateixa, perquè penses que potser, si hagués aparegut més endavant, tot hagués funcionat millor, però ha aparegut ara, i, desenganyem-nos… tots som impacients en aquests assumptes.

I si a sobre aquesta persona és aquell amor platònic de l’adolescència retrobat, la cosa es complica més, perquè el tenies idealitzat, perquè potser no el coneixies gaire, però és ell… tota la vida enamorant-te de l’amor que suposaria estar amb ell. Els amors platònics són aquella espina que tenies clavada durant tant de temps, però al retrobar-los en un mal moment i arrencar l’espina, aquell amor que ens venien a les pel·lícules no explota, i no mola que no sigui així.  I ara resulta que tens una dicotomia pel que deia al principi… perquè ara que tens el que sempre havies volgut, ara no saps si és el que vols… o quan ho vols… o com ho vols. I en aquests moments recordes allò que el meu avi m’havia dit tants cops: només sé que no sé res…

Dedicat a (i inspirat en) un bon amic, i fidel seguidor d’aquest bloc, perquè tot i no estar en el seu millor moment, mai perd el bon rotllo que el caracteritza i em fa recordar experiències passades tot fent unes risses, eh Fireman? xD Muà.

Tic, tac, tic, tac…

   Sí, ja és definitiu… passo dels 30… “no hay vuelta atrás” (per què hi ha frases que en castellà sempre queden millor? Nota mental: prendre com a tema per a un nou post)… i no, encara no se m’ha despertat el rellotge biològic!

   Quan et planifiques la vida als 14 anys, penses que tot seran flors i violes… que als 21 ja tindràs la carrera acabada i tindràs una feina fantàstica, una persona perfecta al teu costat (sí, sí, de les que comparteix la feina de la casa, et mima un munt i sempre et diu que sí a tot… INNOCENT!) amb la que començar una família. En resum, que et veus prenyada als 25 anys.
    Però… res més allunyat de la realitat!!!! Et plantes amb 31 anys, amb una feina que t’encanta, en la que només fa 4 anys que treballes, ja que, ni de conya vas acabar la carrera als 21 i a sobre t’acaben d’ascendir!! I també tens moooooolts plans de futur, amb la teva parella també, però no saps ben bé per què, no contemplen cap xumet a curt termini, només viatges, més estudis, sortides, tele nova, perdre 10kg, aconseguir fer servir la bossa del gimnàs que encara està al maleter del teu cotxe
   Quin és el problema de tot això? Doncs que ja passes dels 30 i encara no et dones per vençuda, tens súper clar que vols ser mare, però com més s’apropa l’edat límit, més lluny ho veus i menys ganes en tens!!!! ¿¿¿¡¡POR QUÉ??!!! ¿¿¡¡POR QUÉ!!!?? Sóc encara jove i formosa! Estic a la flor de la vida!!!!!! Només tinc tres canes!!! Encara no sóc una MUJER!!! Només una pipiolita desenfadada i “pizpireta” (gran paraula…)… ¡¡¡MENTIRA!!!!!!! ¡¡ESTÁS EN EDAD DE MERECER!!!! NOOOO IT’S UNBELIEVABLE!!! Doncs sí, nena, com diria la teva àvia: “jo a la teva edat ja en tenia dues i crescudetes!” i et trobes a les reunions familiars o de feina amb frases com aquestes:
– “Va nena!! Quan us hi posareu?? Que vull ser àvia!!!!!”
– “¿Y qué? ¿Cuántos hijos tienes?” ¿¿¿Cuántos????? ¿¿¿Te piensas que soy del Opus o qué???
– “Venga va… te voy a tirar un piropo… ¿Cuántos años tienes, 30?? QUÉ!!!!COMO QUE 30!!! PUES CLARO QUE TENGO 30!! ¿¡¡¡¡QUÉ MIERDA DE PIROPO ES ESE!!!!??? ¿APARENTO 45 O QUÉ???? (basat en fets reals… li va passar a una amiga d’una amiga d’una coneguda meva… jejeje)
I la millor de totes i la que et fa venir més “paniquito” a que s’acosti el moment:
– “Però es clar… amb la feina que tens… hauràs de viatjar menys quan et decideixis a tenir criatures… què faràs? Hauràs de canviar de feina, no?” COMORRRLLL??? QUERRR??? PARDON?? No t’he sentit bé!!! Perquè quan la conversa arriba a aquest punt ningú  es gira cap a la parella i li diu que quan tinguem fills haurà de treballar moltes menys hores??
(només viable en el cas de parelles heterosexuals en que la dona sigui la que viatja)
   Així doncs, per evitar aquesta por, he pres una decisió molt important: tornaré a fer els 30 cada any fins que em mori. Aquest any he començat! Vaig bufar els 30 per segon any  consecutiu! 

La teoria del globus individual

 Jo sempre he tingut una teoria, altrament vist com una por inexplicable que a vegades tenim la gent que fa temps que campem al nostre aire: deixaré de ser com sóc quan arribi a estar en parella? Davant d’una pregunta sense resposta aparent, perquè cada parella és un món, la primera reacció que té una servidora és: cames ajudeu-me o “tonto el último”.

És en aquest punt on neix la Teoria del globus individual.
Anem per parts. El  globus és un espai circular que ens envolta i al qual ningú pot entrar així com així. Aquest espai és invisible, però de propietat privada. El seu tamany varia segons l’estat d’ànim d’un mateix (no em sigueu pepes i no penseu malament, no parlem del pito. He dit que era un espai circular).

Cadascú de nosaltres neix amb un globus  individual i és obligació i deure inflar-lo d’experiències i sentiments. Per tant, dins d’aquest globus hi acaben  pul·lulant els nostres sentiments més purs que hem après al llarg de la vida: odi, amor, alegria, tristesa, emoció, desesperació… no hi ha un ordre concret dins del globus, sinó que els sentiments “campan a su aire”.

Quan algú et diu o et fa alguna cosa bonica, el sentiment alegria ve corrents i surt del globus per deixar constància que estàs genial: “Oh sí! Aquí dins del globus estem contents”. A vegades, quan l’altre ve en plan de guerra fem sortir la mala llet del globus, intentant que aquest no rebenti i exploti, perquè de globus només n’hi ha un. Si veiem un apuesto caballero surten l’excitació, el pepisme i la projecció futura.. i així anem fent segons l’acció que toqui.
Fins aquí tot s’entén, i us preguntareu, què té a veure tot això amb el blog fem una birra, les noies de 30 anys i les seves vides diàries? Doncs l’altre dia, parlant amb una amiga va sortir un dels primers temors: que el globus individual estigui en perill quan entra en joc un altre globus, és a dir un Apuesto globus.

Fins ara tot era senzill, un globus, un centre i alguns sentiments. Ara la cosa canvia, perquè apareix un altre centre, un altre globus  i sentiments que no coneixes i que has d’entendre pel bé de l’altre globus (si no l’entens pot resultar difícil). És més, dins de l’altre globus  hi circulen sentiments que s’emocionen amb Leroy Merlin, Broques i circuits elèctrics, però no acabes d’entendre per què no reaccionen davant un Mango, un Zara o una tenda de complementos a 5€. Sí noies, welcome a un mundo nuevo: ha arribat un home al teu globus individual. 

En fi, que el teu globus s’ha d’inflar per a que part de l’altre globus hi pugui entrar. Està bé fer-ho ja que segurament ens han educat per a ser gent gentil. La rebuda a vegades arriba fins a tal punt que hi poses patatetes i olivetes, per al màxim confort del visitant. Dins del Globus estem de FESTA MAJOR. La casa és grande, i si no ho és que NO es noti que ens hem de vendre.
Però la venta ha de tenir un límit, no podem deixar de vista el que era l’essència del nostre globus. Hem de seguir reaccionant als estímuls que, per exemple, ens feien estar de FESTA MAJOR. I aquest estat només depèn d’un mateix. Hem de ser nosaltres mateixos qui fem respectar l’espai vital mínim del nostre globus individual per a que no es desinfli.
En fin, que moltes de les pors que tenim tots quan entrem en una relació de parella estable és acabar sent qui no som, deixar de fer allò que ens agrada o que el nostre globus surti malparat.
Però hi ha un secret que no tenim en conte: el globus mai es trenca per inflar-lo, però deixa d’existir si tu no n’ets el centre. 

Orgasme femení

   Un dels temes més tabú en les converses entre persones de diferent sexe és l’orgasme femení… I no entenc per què. Si podem parlar normalment de polles, gatillazos, tetes, culs, fantasies vàries i altres aspectes relacionats… per què l’orgasme femení queda com a tema pendent en totes les converses sobre sexe? I, és més, sé de bona tinta que desperta molta curiositat entre el sector masculí… llavors per què no pregunteu directament? És que potser al sector femení li fa vergonya parlar-ne?
Això no pot ser!
   Per començar, i que quedi clar… totes les noies es masturben, TOTES, i això és un fet. I no entenc per què algunes ho neguen. Hi ha certes senyoretes que s’ho deuen prendre com alguna cosa vergonyosa, un fet a amagar, però que una noia es toqui no vol dir que sigui una guarra ni molt menys (només faltaria!) i per tant no sé per què hi ha com un cert recel en admetre-ho. No sé, ho trobo el més natural del món. Total, tothom sap que tots els nois se la pelen, llavors per què hi ha certa tendència a negar que totes elles també ho fan? Tampoc cal entrar en detalls, evidentment, però reconèixer-ho no té més conseqüències, tampoc. En fi… tema tancat.
   Un altre aspecte sobre l’orgasme femení que genera molta curiositat és el fingir. Sí, les noies poden fingir orgasmes, és relativament senzill. I TOTES ho han fet, al menys algun cop. Però no cal que el sector masculí s’emparanoïi, ha passat tota la vida i seguirà passant, però com saber-ho? Ai, senyors, això depèn de la perspicàcia masculina i de l’actuació femenina 😉
   Fingir un orgasme no hauria de tenir més importància, al menys si es fingeix quan és legal fer-ho. Perquè potser no existeix un manual com a tal, però hi ha certes normes de sentit comú. Per exemple, estic totalment en contra de les dones que fingeixen orgasmes perquè les seves parelles no acaben mai (però què més vols, nena????) o no els hi fan bé… Així no aneu enlloc: NO cal recompensar una cosa que no agrada, perquè llavors es poden crear males costums i entrar en un bucle maligne… Aquelles senyores que es dediquen a fingir perquè els seus marits/nòvios les deixin estar, tenen un problema, i greu! Si es dediquen a orgasmar-se quan realment no s’ho estan passant bé, doncs fatal, la veritat, perquè fingint l’orgasme només estan aconseguint transmetre a les seves parelles que allò que els han fet els agrada, quan no és així. Collons, que demanin allò que els agrada, que el sexe s’ha de gaudir i ha de provocar orgasmes de veritat!
  Fingir un orgasme hauria de ser com un regal, és a dir, un reforç positiu a la feina ben feta, quan la pròpia natura no dóna una resposta fisiològica adient al plaer rebut, degut a causes externes (borratxera, cansament, estrès, etc). Per exemple: Si una noia s’ho està passant de conya al llit amb algú, però per algun motiu aliè no arriba a l’orgasme, doncs no em sembla malament que el fingeixi, perquè ell s’ho mereix, perquè el nano s’ho ha currat. I perquè, siguem francs, quan una noia no arriba a l’orgasme, el noi es ratlla, sempre, encara que la noia juri i perjuri que s’ho ha passat de collons. En aquest cas, veuria factible el fet de fingir, per evitar ratllades per part d’ell quan no té motiu. Al menys, aquesta és la meva visió. De fet, estic segura que si els nois podessin fingir, també ho farien, i no hi haurien gatillazos quan realment estan disfrutant de veritat. O no és així?