Petits grans mals

Tirita

No és que sigui una noia especialment maldestra, gafe patosa… però sempre em faig mal, em fereixo. No és allò de fer-se molt mal, com caure per les escales, cremar-se amb el forn, tallar-se un dit amb el ganivet del pernil, esquinçar-se esquiant o altres mals importants… Aquests accidents o ferides son previsibles, ja se sap que tenen un perill inherent. No vull parlar d’això, no. Em refereixo al fet de xocar, de fer-se petits cops, blaus, talls, cremades amb allò més insospitat, que clínicament no tenen gens importància però no vegis com donen pel cul… Crec que em ve de família, a casa som bastant de fer-nos mal amb qualsevol xorrada, però també sé que li passa a tothom. I com que servidora podria tenir el rècord mundial de tolidura, us vull fer cinc cèntims de tots aquests petits grans mals que sempre em passen i dels quals sempre em queixo.

Com s’intueix en el meu avatar, sóc fumadora. I sé del cert que fumar pot fer molt mal… Us ho asseguro. A part de tot allò que ens repeteixen constantment les autoritats sanitàries i que ens mostren tant gràficament als paquets de tabac (i que no vull recordar), hi ha coses que no ens les expliquen… Petites coses que passen al fumar i que tothom calla… Com quan fas una calada, tens els llavis tallats i amb la boquilla del cigarro t’endús mig llavi. M’ha passat bastants cops i ho odio. Fa molt mal, de veritat. Estas allà fumant tranquil·lament, i pam! T’arrenques la pell… Com pica, i quin mal rotllo dóna. Aquest fet empitjora quan, el cigarro, a part d’enganxar-se’t al llavi, els dos dits amb què el subjectes llisquen ràpidament sobre el piti i, com no, arriben al capullo, tot roent ell. A part del mal del morro, et cremes els dits i maleeixes en Philip Morris i a tota la seva família al complet. I la cosa encara pot empitjorar més encara… Amb la cremada dels dits, s’activa un senyal d’alerta al teu sistema nerviós que fa que, involuntàriament, llencis el cigarro, i aquest normalment cau sobre una superfície no apta per la cendra i les brases… El sofà (que si no es crema, si més no, s’embruta), el teclat de l’ordinador (que queda ple de cendra), el cafè que t’estàs prenent (i que evidentment ja no pots seguir bevent). Fú! Però és que fumar també pot provocar altres petits mals… Com quan t’entra el fum a l’ull. Ahhh com pica, per déu! I no pots evitar tocar-te’l, i és clar, amb el dit ple de nicotina, encara pica més. I si vas maquillada… ja ni t’explico… et queda un ull vermell amb oso panda a lo zombie. Que maco.

El paper sí que és el mal. Sí, el paper… I mira que ja ens en donen de ben petits perquè hi fem dibuixos, pintem, etcètera, però tot i així el paper pot ser molt perillós i fer molt mal, i ningú ens avisa! Qui no s’ha tallat un dit agafant un full dels apunts de classe, per exemple, deixant una marca de sang al paper i un tall emprenyador al dit. Qui no s’ha tallat passant la pàgina d’un llibre o d’una revista… És increïble el mal que pot arribar a fer una tonteria com aquesta, però és que sempre vas a tallar-te al punt on molesta més, normalment entre falanges, on s’articulen els dits.  I és que els dits els belluguem constantment i el coi de tallet es va obrint cada dos per tres i tarda en tancar-se (i deixar de donar pel cul). T’estàs varis dies maleint-te, i més si en aquest període talles cebes, llimones, agafes un polsim de sal o toques qualsevol cosa que piqui, o contingui una mínima quantitat d’àcid i/o alcohol.

Respecte a fer-se mal amb un full de paper, he tingut una experiència molt desagradable, molt més macabra que fer-se un tall al dit (que també, però vaja…) Així que els més aprensius, us recomano que salteu al següent paràgraf, no voldria que se’m maregés ningú… Tot i que sé que us podrà la curiositat i seguireu llegint😉 Un cop estàvem amb una amiga, encara anàvem al institut i teníem un examen a l’endemà. Jo necessitava uns apunts que no tenia massa potables i la meva amiga me’ls va deixar. Va passar-me unes quantes pàgines i un dels fulls va volar… Al intentar agafar-lo, vaig tenir tanta mala sort que em va tallar l’ull. Em vaig quedar blanca, no volia ni imaginar-me el que m’havia fet un puto full de paper!! Sorprenentment no em feia mal, però sí que notava com una molèstia. No gosava tocar-me l’ull ni mirar-me’l, i la meva amiga tampoc. Estàvem entre cagades i expectants. La molèstia a l’ull cada cop era més gran, parpellejava i cada cop era pitjor… Arrrg! M’havia tallat la còrnia? Ecs! Mama, por!! Finalment, ja no podia més i vaig tocar-me l’ull, per fer alguna cosa… I sabeu què va passar? Doncs que em va caure la lentilla partida en dos! Aaaaaah! Mai m’he alegrat tant de ser haver sigut miop. La lentilla em va salvar de tallar-me l’ull amb un full de paper. Quina llet vaig tenir. Per això us dic que el paper és el mal! I les lentilles, tot i que en aquest cas em van salvar d’una ben grossa, també te la poden liar mil, se’t poden girar en la teva contra en zero coma… Per sort, ja fa un any que em vaig operar la miopia i ja no pateixo aquests inconvenients, però les havia passat magres…

Les lentilles, no obstant, també provoquen petits grans mals… Quin gran moment quan t’entra una pestanya a l’ull i justament, per algun misteri de la mecànica anatòmica, la pestanya s’instal·la entre l’ull i la lentilla… Aaaaah! Quin mal rotllo! Has de burxar, et fas mal, no pots mantenir l’ull obert… I si finalment aconsegueixes treure’t la lentilla, arrossegar la pestanya cap a fora i tornar a posar la lentilla… El mal continua i tens un ull vermell com un tomàquet… I no parlem d’aquells dies en que et lleves, et poses les lentilles, curres tot el dia, ordinador, mòbil, pantalles a mansalva, etc etc… quedes per fer una birra, i se t’acaba liant la nit fins a les 7 del matí… I sí, fa 24 hores que duus les lentilles, i t’han fet ventosa, s’han quedat allà enganxades com si te les haguessis posat amb Loctite. Ufff! I no parlem quan abans es podia fumar als bars… Això encara empitjorava més el problema… Acabaves amb els ulls secs com la mojama, parpallejant  psicòticament pels puestos i com no, amb les lentilles fent ventosa com un pop espantat.

Menjar és un plaer, tothom ho sap, però també és causa de petits grans mals… Qui no s’ha cremat el paladar menjant sopa bullent, oi? Et queda la boca destrossada durant molt de temps per haver ingerit només una cullerada de res! No hi ha dret! Menges un tros de pa… Aparentment inofensiu… I no saps ben bé perquè, amb una crosta et rajes la geniva. Aiiii! Per favor! Que és un tros de pa! No pot ser! Però el pitjor… el pitjor de tot són les pizzes. Uff, són la mort… I ara no vull fer mala publicitat de res, però… Heu provat la pizza de formatge Buitoni?? No ho feu! Són filles de Satanàs! No entenc què fan aquesta gent, crec que hi deuen posar algun ingredient ultra-abrasiu o alguna cosa per l’estil, perquè mai mai mai a la vida m’he cremat tant com menjant una pizza Buitoni. És el mal. I em consta que no sóc l’única persona que ho sap. Avisats esteu.

Empolainar-se també és motiu de petits mals. Al menys en el meu cas… El que explicaré, malauradament, també és una true story… Un dia que havia de sortir i anava tard (com sempre)… Em dutxo ràpidament. Aquell dia la caldera feia el tonto i en 30 segons ja m’havia cremat amb l’aigua calenta i també m’havia congelat, perquè, sense fer res, havia començat a sortir aigua a un grau de glaçar-se. Quan l’aigua ja sortia a una temperatura decent decideixo repassar-me les cames amb la Gillette… Tall sagnant al turmell que pica en contacte amb la crema hidratant. Estupend. M’eixugo, em poso una tireta a la cama i vaig a vestir-me a l’habitació. Com que anava descalça i tenia pressa, in-com-pren-si-ble-ment, foto patada a la pota del llit i em deixo dos dits del peu destrossats. Se m’escapa la llàgrima, però no perdo l’esperança. Decideixo posar-me un vestit de coll alt cenyit amb cremallera lateral. Davant del mirall aixeco el braç on hi ha la cremallera i amb l’altra mà intento pujar-la. La posició corporal és un tant estranya i a més intento pujar la cremallera mirant a través del mirall. Entre la pressa i que no acabo de controlar que el que veig al mirall està al revés, aconsegueixo pujar la cremallera un tros i em pessigo la pell. Mecagumtot!!! No en tenia prou amb el tall de la cama i els dits del peu, que ara m’he fet un sangtraït a sota l’aixella. Fu!  Torno al lavabo a maquillar-me i pentinar-me. Només em fereixo dos cops més… Un, quan em poso rímel i m’entra el raspallet dins l’ull (amb la conseqüent picor) i dos, quan decideixo arrissar-me el cabell amb la planxa. Fer-te rínxols amb la planxa (i suposo que estirar-te el cabell deu ser el mateix) pot fer moooolt mal, també… Bàsicament perquè és una acció que fas reflectant-te al mirall i si et despistes, calcules malament el tema dreta i esquerra… I sí, vaig planxar-me l’orella. I això sí que fa mal, que el catxarro aquest està a 200ºC. No comments. No recordo on vaig anar després, però hi vaig arribar com una veterana de la guerra de Vietnam. L’únic que sé del cert és que aquell dia, per sort, ja no portava lentilles i no vaig menjar una pizza Buitoni, perquè si ho hagués fet, segurament avui no estaria aquí escrivint aquest post. M’haurien internat per auto-lesionar-me…

Salut!

Jo mai mai…

Fa uns dies, vam anar a fer unes birres amb en @parufito i en @perescalador, i quan érem al cotxe va començar a sonar la cançó aquella del Joan Dausà… La del Jo mai mai. Ja té un temps i tal, però ho va petar bastant i algú me la va gravar en un CD (sí, no tinc bluetooth audio al cotxe, i què passa, eh?! :P) I de tant en tant vas conduint i comença a sonar… I mira… et posa tendre. Aquesta és la conclusió a la que vam arribar tots tres… Que la cançó Jo mai mai inspira tendresa. Et pot agradar més o menys, però provoca tendresa, i molta. Al menys al trio lalalà que ens vam ajuntar aquell dia, i sé del cert que li passa a més gent.

Un cop ja birra en mà, vam estar analitzant la cançó i vam concloure que va triomfar perquè parla de coses amb les que et pots identificar… Qui no ha jugat a aquest joc, eh? Tothom ha fet sopars a casa seva on els col·legues porten el beure, no? Qui no s’ha enxoxat d’un amic/ga en alguna ocasió, oi? I el més important… Qui no té un amic torracollons?!?! Però a part que més o menys t’hi puguis identificar, la clau està en que té un final feliç… tot és com molt normal i pam! passa allò que a tots ens agradaria que passés: la persona de la que estàs penjat resulta que et tira els trastos… És un WIN en tota regla!!! I tot així d’imprevist … Ai, que maco…

Però… en realitat en Joan Dausà no ens explica QUÈ passa després de la “declaració”… Sí, tothom pensa que allò és un final feliç, però alerta!!! Que podrien passar moltes coses! I aquí va ser quan vam començar a elucubrar diferents finals possibles per a la cançó de Jo mai mai. Potser va ser l’efecte de les cerveses, però nosaltres ens vam fer un fart de riure, la veritat, i espero que a vosaltres també us faci gràcia… Us deixo la lletra de la cançó original i després les diferents continuacions de collita pròpia que podria tenir la història… Us animo a que voteu la continuació de la cançó que més us agradi. A la continuació guanyadora, si us sembla, tornarem a proposar continuacions, al més pur estil “tria la teva aventura” i podem, entre tots, construir una història amb un final… diferent🙂


Jo Mai Mai (Joan Dausà i els Tipus d’Interès)

Avui l’Albert arriba a l’hora, em dóna el cava i el poso en fred.
I arriben l’Hèctor i la Clara, porten la nena adormida en el cotxet.
I obro la porta a la Judit, avui véns sola, m’encanta el teu vestit.
I va arribant tota la colla, quan són a taula trec el sopar.
“Un menjar exquisit”, “vull provar aquest vi”, “qui vol cafè?, “hi ha gintònics, també”.
i juguem al joc d’aquelles nits d’estiu, “no parleu tant fort que la nena dorm”.

I l’Hèctor diu:
“jo mai mai he desitjat fer un petó a la Judit”
i afegeix:
“jo mai mai he desitjat que deixés el seu marit”,
tothom em mira i ningú beu.

I aquell dard emmetzinat se m’ha clavat al cor i ho reconec i faig un glop.

I veig que tots riuen de cop, però la Judit aixeca el got, em mira i diu:
“jo mai mai no he pensat que seria més feliç al teu costat”,
“jo mai mai no he pensat que seria més feliç al teu costat”.

I jo em congelo i ella beu.


Continuació:

1) Tots callen i només sento el bategar del meu cor. Aquell silenci es trenca quan la Martina comença a plorar. La Clara s’aixeca per veure què li passa. L’Héctor diu que potser haurien d’anar passant, que és molt tard. L’Albert també s’aixeca: nois, demà treballo… Tots van marxant i els acompanyo a la porta. Torno al menjador i ella m’espera dreta davant de la taula, mirant-me i sense dir res. M’hi acosto. Ens abracem. Ho deies de veritat, Joan? Sí, i… tu? Es separa lentament, m’agafa la cara i em fa el petó més tendre que m’han fet mai. M’assalten dubtes… I… el Carles? Ens vam separar fa tres mesos. Estàs bé? M’abraça fort. Ara sí.

2) Se senten rialles contingudes. La Judit també comença a riure i es tapa la cara fent que no amb el cap. Tothom mira cap a l’Albert… Acaba de fer un glop.

3) Seguim jugant com si no hagués passat res. L’Albert continua ràpidament amb un “jo mai mai m’he fet pipí a sobre”. Ell, la Judit i l’Héctor beuen. Clara, et toca a tu: “ummmh… jo mai mai he fet un trio” Rialles. L’Albert beu i pica l’ullet. Se me’n va l’olla i pregunto: “jo mai mai he sigut infidel a la meva parella” i la Clara beu. I l’Héctor salta “jo mai mai he tingut un fill d’un altre que no fos la meva parella”. Ara la Clara es queda blanca, beu i diu: T’ho puc explicar, Héctor.

4) Quan tots marxen li demano a la Judit que es quedi. Ella diu que té pressa, que el Carles l’espera a casa. Llavors allò que has dit mentre jugàvem què vol dir? Mira, Joan… Fa uns anys sí que ho vaig pensar, quan jo estava sola i tu sorties amb la Marta. Però ho segueixes pensant? No ho sé, potser sí, a vegades. No ets feliç, llavors, amb el Carles? Ummmh… No. I per què no el deixes? Perquè no puc. Però, per què? Jo… Joan, el Carles està malalt, no li puc fer això.

5) Tothom riu de nou. Comentaris del tipus, deixem-los sols, va, marxem ja. La situació és molt incòmode, mai havia passat tanta vergonya. Els acompanyo a la porta i tots marxen. Torno al menjador i la Judit no hi és. Recorro el passadís, la porta del lavabo està oberta, aquí tampoc no hi és. Obro la porta de l’habitació, està fosca i trepitjo alguna cosa. És el vestit de la Judit. Encenc el llum. Ella està despullada estirada sobre el meu llit. S’incorpora i em fa un gest perquè m’hi acosti. Estic trempat com mai. M’agafa per la camisa i m’arrossega cap a ella. Sense dir res em descorda els botons  i m’acaricia el pit amb les dues mans. M’agafa fort per la cintura i em passa la llengua pel coll. Em desfaig. El sexe és brutal, salvatge. No em deixa parlar. Cada cop que intento obrir la boca em fa callar, tapant-me la boca, fent-me un petó. Acabem i estic rebentat, m’ha deixat fos. Ens estirem al llit, un al costat de l’altre.  No m’ho puc creure. Tinc moltes preguntes. Judit… Shhht! Judit… No, Joan, si us plau. Però… Ella s’aixeca i comença a vestir-se. Judit.. Calla, Joan! Si us plau! Això que ha passat no ha passat i no es repetirà, d’acord? Què? Però… però… si has sigut tu la que… Ja ho sé, ja ho sé, però és que no puc… Estic casada, joder! I encara que el Carles sigui impotent i jo vagi més calenta que una gata maula, no puc anar-me follant als meus amics. I allò que has dit quan jugàvem? Ufff, hosti, no ho sé, t’he vist tant vulnerable, tant.. no sé… que no ho he pogut evitar. Només em vols pel sexe doncs? Sí… Ho sento, no ho he pogut evitar… S’ajup i agafa la seva bossa. Te’n vas? Sí T’acompanyo a la porta? Com vulguis. Em poso uns calçotets i sortim de l’habitació. Li obro la porta i ella surt al replà. Joan… Digues. Podem repetir algun altre dia? 

 

Baby Boom

Últimament estan ocorrent fenòmens estranys a les xarxes socials… Sí, en especial a aquella xarxa on es comparteixen fotografies quadrades, s’apliquen filtres com si aquells retrats s’haguessin capturat fa 40 anys i on normalment les imatges es pugen desenfocades o en blanc i negre… Sí senyors… Alguna cosa passa al meu home d’Instagram…

Des de fa un temps, les típiques fotos de gintònics, els retrats amb unes Rayban, les imatges de gatets i gossets dormint, els bucòlics peus en una platja, aquells plats deliciosos guisats pel propi usuari i aquells impactants primers plans d’un ull maquillat de l’amiga de torn, s’han anat substituint paulatinament per fotos de bebès: Bebès mamant, bebès graciosos amb unes Rayban, bebès dormint plàcidament, els peus grassonets d’un bebè, bebès riallers empastifats de farinetes, primers plans de bebès…

Què està passant!!! Que QUÈ està passant?!?! Doncs molt fàcil… que tothom s’està reproduint! És el que passa quan les teves amistats ronden la trentena… Tots aquells rellotges biològics que fins ara feien tic tac, tic tac, ara ja han sonat, les alarmes han saltat! Gent de la feina, amics i amigues del cole, de l’institut, de la universitat, amics de sempre, veïns, col·legues de diferents colles…  Sí, sí, tothom! Inclús les amigues més properes, això és el més flipant! Unes ja l’han tingut, altres estan prenyades en diferent grau i altres l’estan buscant! Hi ha una plaga! És internacionalment conegut que tenir fills és un fenomen que es contagia entre parelles, sobretot si són de la mateixa colla, molt fort. Però és que ara ja no són només les parelles d’un mateix grup, sinó TOTHOM! Sembla que els humans ens reproduïm per espores!

La veritat és que me n’alegro molt per tots aquells que han tingut, esperen o estan buscant un fill. Me n’alegro i els admiro. Me n’alegro perquè sé que prendre aquesta decisió no és fàcil en els temps que corren, però que han trobat a una persona adequada per compartir aquesta experiència i han decidit complir els seus desitjos. I els admiro perquè han tingut el valor per fer un canvi en les seves vides que és… per sempre. Ha de ser un sentiment molt bèstia com per animar-se a donar aquest pas…

No estic segura de que algun dia pugui decidir-me a canviar la meva vida per tenir un fill. Al menys en un futur a bastant llarg plaç. És un tema que m’he plantejat bastant últimament, donades les circumstàncies: Per què tothom sap que vol tenir descendència, inclús des de l’adolescència, i a una servidora ni se li ha passat pel cap? Em consta que no sóc l’única que ho pensa. Seriosament ho he parlat amb un parell d’amics que els passa el mateix que a mi… I són bona gent, eh?😉 Un és un col·lega solter i l’altre una és una noia amb parella des de fa anys. No obstant no és un tema del que se’n parli massa… És com… estrany… I a vegades poc comprès… Una noia de trenta anys que no sap si vol tenir fills algun dia? Es veu que no és el “normal”… Doncs… No ho sé, escolti, no ho sé! Per mi és ben normal… No sé què faré el proper cap de setmana… què coi he de saber si algun dia voldré reproduir-me… Si intento pensar en com vull viure quan “sigui gran” suposo que algun dia tindré nanos… però ara ho veig estrany. Com que no quadra amb mi actualment, però a saber com serà la meva vida d’aquí uns anys… M’encanta la vida que tinc ara, sóc bastant feliç i faig el que vull,  però per altra banda ni per “asomo” és com me l’havia imaginat quan tenia 15 anys… Així que… Qui sap… El que hagi de ser serà… I no cal donar-hi més voltes que les imprescindibles… Potser és que som massa egoistes? Uns covards? Ho dubto. Potser és que no hem trobat una persona amb la qui embrancar-se en una aventura d’aquestes dimensions? Ummh… No crec que s’hagi de tenir a una persona al costat per saber si vols tenir fills… potser ajuda, però no crec que sigui imprescindible… Llavors… què és?  Simplement pot ser que el nostre rellotge biològic no tingui piles…🙂

Post dedicat al Gabriel, l’Eloi, el Gerard, l’Aran, la Nora/Marcel, al primer/a mini-Pocafeina i a aquell cigró que encara s’ha de tirar a l’olla, però que aviat serà un píxel bategant en una ecografia🙂 I sobretot als seus pares i mares, als que admiro profundament perquè sé les ganes que tenien o que encara tenen de tenir-vos entre els seus braços.

Relat d’una nit d’estiu (i III)

Wraaaang wraaaaang wraaaaaaang wraaaaaaang!!!!! Què és això?! Què passa??? L’alarma de garreig… Merda…. l’ancla, a part que la cadena anava picant el casc, ja no ens aguantava… Anàvem a mercè del vent i la marea… Hòstia… Sabem on som?! Hi ha roques per aquí?!?! A fora no es veu res!!! No teniem llum, ja que la llum exterior estava al màstil… I el màstil… ja sabem on era…. Pfffff… què fotem? Mirem la pantalla del GPS i allò… era un caos! La pantalla mostrava un moviment brownià, sense sentit i totalment aleatori… Ens estamparem?!? No sé on som, si el mar ens ha arrastrat molt o poc! Anem a la deriva??! Joder, no ho sé!


Hòstiaaaa!!! Pareu aquesta alarma per déu!! Quin mal de cap, m’estic cardant molt nerviosa!!


Per sort, vam trobar el botó que aturava l’alarma… Quin descans! Bé, mantinguem la calma… estem a la deriva, però vaja, el veler sembla que aguanta i només hem d’estar atents… Fem una cosa… truquem a capitania per ràdio i expliquem la situació… Però la ràdio no funcionava… Que burros que som, joder, que el receptor està al màstil i l’hem partit!!! Val, val, calma… Truquem al 112 amb el mòbil, allà ens passaran a capit…. Ei ei eiii un moment… Heu vist la sonda?!?!? Tenim només 10 metres a sota! Havíem fondejat que hi havien 20 metres de profunditat, no? Estem anant cap a la costa? No ho sé… igual és un petit monticle… Val, controlem-ho. I ja ens tens al @aguatxi, l’@elisabetalmirall i jo amb cara de ximples mirant una pantalla que indicava la profunditat… 10m, 9.5m, 9m… Ai ai… el veler cala 2.5 metres no @llauraor? Sí, per què?! Perquè la sonda marca 5m i fa cinc minuts teníem 10 met… Wraaaang wraaaaaang wraaaaang!!! Merda merda!!!! L’alarma de profunditat!!! Estem a 3 metres!!!! Hòstia hòstia!!!! Grrrrrrrrrmmmmfffffffgggggggg Ei què passa?! Què ha passat!!! Nens!!! Que hem embarrancat!!! La puta, nooooo, noooooo!!!! Si partim la quilla ens enfonsem!!! Merda merda!!! Sabeu si el que hi ha a sota és sorra o roques??? No ho sé!!! No sé on som!!!! Algú va activar l’alarma de mayday. Aquesta no la vam parar.


Què més ens podia passar? El veler ja no es bellugava tant però déu n’hi do… Havíem partit el màstil i ara havíem encallat… Jo només implorava mentalment a no sé qui que no haguéssim partit la quilla, perquè en aquest cas entraria aigua per sota i ja l’hauríem cagat del tot! Però és que era impossible saber-ho en aquell moment!!! Només podíem esperar a veure què passava… Val, va, ara sí, truquem al 112, i que algú surti a veure si pot veure alguna cosa… Tots van sortir menys l’@aguatxi i jo que ens vam quedar a dins per trucar i donar la localització del GPS a salvament marítim i que ens vinguessin a buscar o… algo. Recordo perfectament l’@aguatxi assegut a les escales i jo agafada a les estanteries de la taula de cartes per no caure i cantant un i altre cop la posició que donava el GPS, l’@aguatxi la repetia al telèfon i la persona que ens atenia no se n’enterava… 44.5408, 14.9236… Forty four degrees!!! Ok I’ll repeat… Forty four degrees!! I no ens sentia… Només se sentia el tuuuu tuuu tuuu tuuu del mayday… I vinga a repetir… 44.5408, 14.9236. 44.5408, 14.9236. I immersa en la cantarella de números, m’adono que les estanteries on estava agafada per no caure ara estaven sobre el meu cap! Per déu, estem bolcant!!!! Estem bolcant!!!! En aquell moment els que eren fora van entrar… Eeeh ehhh!! Que estem bolcant, fotem el camp d’aquí!!! Fotem el camp ja!!! I aquí va començar l’estrès màxim… Chalecos, on és la balsa salvavides? Ah, està aquí! Val, algú sap com s’infla? Hosti… tothom estava enfeinat i jo em vaig quedar com aturada, sense res a fer, impotent. Només hi havia una balsa i érem sis persones… No tots podíem muntar-la… I sentia que discutien sobre què ens havíem d’emportar… Passaports!! Agafeu els passaports!! Ostres, sí, el passaport és important… La cartera, i què més… A la motxilla hi caben més coses, però no hi cap tot, a més, que no hi ha temps de recollir tot el que tenim aquí! A mi la roba me la pela! Sí, a mi m’és igual també, jo només vull sortir d’aquí!!! 


Veia aquell espectacle dantesc com si fos una mera espectadora, els meus amics amunt i avall, atrafegats, el veler mig girat i només podia estar-me allà quieta, expectant, amb l’armilla salvavides i la mini motxilla preparada a l’esquena… Tinc el passaport i la cartera, no necessito res més, pensava. I en un moment d’idiotesa transitòria vaig pensar que podria agafar el vestidet de Custo que m’agrada tant i que m’havia costat una pasta. I llavors vaig sentir als Caris parlant fluixet, agafats de la mà… Cari, agafa els anells… I ella va assentir, va anar al seu camarot i va agafar els anells de casats que havien guardat per no perdre’ls… Allò em va tocar la fibra. I molt. No podia parar de plorar, allà, quieta i observant com el romanticisme es feia un foradet en aquella escena tràgica i desesperant. Ells preocupats pels seus anells de boda i jo plantejant-me agafar un puto vestit. Gilipolles, Morgan, ets gi-li-po-lles. No saps si sortireu d’aquest percal i tu pensant en aquestes ximpleries. Llàgrimes. Algú em va veure i em va fer sortir d’aquell estat com catatònic, sacsejant-me i dient paraules que no vaig escoltar. Tu tu tu tu tu tu (mayday). Però em va fer reaccionar. No recordo qui va ser. Crec que l’@aguatxi, però no n’estic segura. Vaig com despertar-me i vaig fer acopi de valor per tirar endavant. Necessitava fer alguna cosa, tenir una missió, sentir-me útil. Fora hi havia uns preparant la balsa salvavides i dins altres buscant allò que ens havíem d’endur: aigua, mantes, els anells de boda. Vaig sortir a fora com vaig poder i li vaig preguntar al @llauraor si necessitava que fes alguna cosa. Em va posar la ma a l’espatlla i em va dir: Morgan, salva’m la càmera.


De conya, ja tenia alguna cosa a fer: buscar la Canon i protegir-la com si m’hi anés la vida. Ja no plorava. Vaig buscar la càmera durant molta estona, regirant-ho tot, i per fi la vaig trobar en un armari del camarot d’estribord. La vaig ficar dins la seva funda i tot dins d’una altra motxilla, que vaig carregar-me a l’esquena. Win. Ho he fet, he pogut. Vaig sortir a fora i els Caris eren asseguts a terra tapats amb una manta, sota la pluja. Els nens acabaven de llançar la balsa per estribord. Ja podíem saltar-hi i marxar. Vaig mirar a l’@elisabetalmirall i vaig veure que tenia la mirada com perduda… La mateixa mirada que deuria tenir jo minuts abans. No ho podia permetre. La vaig agafar per les espatlles i la vaig sacsejar. Li deia que ja estava, que el pitjor havia passat i que només havíem de fer un últim pas perquè allò acabés. Un últim esforç i ja està. Que podia fer-ho, que era una noia molt valenta, que tot acabaria bé, que no podia ser d’una altra manera. Aquelles paraules pretenien animar-la però curiosament, a mida que les anava expressant, també em convencien a mi mateixa que tenia raó. Semblava que ella reaccionava, i en vaig estar convençuda quan em va dir que sí, que tenia raó, que allò havia de servir d’alguna cosa, encara que només sigués per les risses que ens fotríem quan expliquessin la seva lluna de mel a la resta de la colla. Es va aixecar i va dir que ni en la millor agència de viatges et preparen una aventura com aquella, “pack de lluna de mel amb naufragi inclòs”, es va eixugar els mocs i, amb una decisió sorprenent, va saltar dins la balsa salvavides que surava en aquella aigua negra i borbollejant.


Saltar a la balsa no fou fàcil. Es bellugava molt i feia por no encertar i caure a l’aigua. A part que havies de saltar per sobre de tota la ferralla i merda que havia quedat a la coberta després que caigués el màstil… Després del que havíem passat no la podíem cagar ara. No seria just. Un a un vam anar saltant dins la balsa i ho vam aconseguir. Érem fora del veler. Ara només havíem d’arribar a la costa. En @llauraor i en @dafykk remaven a través del petit forat per on havíem entrat. Els altres estàvem agafats de la mà, dins aquella balsa fosca plena de paquets on hi havien bombes de fum, bengales i aquelles mantes tèrmiques de color daurat que els hi posen als morts. També recordo que dins la balsa vaig trobar vàries llaunes de tonyina i em vaig sorprendre pensant que més valia que arribéssim aviat a terra perquè el @dafykk odia la tonyina en conserva. Sí, quan naufragues també tens temps de pensar estupideses. I moltes.


Encara se sentia l’alarma del mayday tot i que ens havíem allunyat del veler. No sé quant temps vam passar dins la balsa salvavides, però el que sí recordo és quan la balsa es va parar de sobte. Havíem arribat a terra!!! Quan vam sortir d’aquell forat començava a fer-se de dia. Hi havia llum i ens vam mirar tots sis. Estàvem a una platja. Ens vam abraçar i vam plorar, aquest cop d’alegria. Estàvem xops, teníem fred i estàvem rebentats. Però ho havíem aconseguit. Havíem sobreviscut al naufragi.


I aquesta és la història que m’ha costat un any explicar i que relata la pitjor nit de la meva vida, però també la nit on vaig valorar més que mai els bons amics que tinc al meu costat. I no hi ha res que em faci més feliç. A la merda el vestit de Custo. Vaig naufragar en pijama.

Relat d’una nit d’estiu (II)

El màstil s’havia partit, caient sobre nostre. Allò era un festival de veles, caps, ferros, cables… No sé quina hora era… potser les 2 de la nit… Feia molt fred i humitat, però no tremolava per això. Tremolava de por. De pànic. De confusió i impotència. Sentia als Caris a dins el menjador que cridaven però no sé què em deien. Em vaig girar i vaig veure que estaven bé. Al mirar de nou cap enfora vaig veure a l’@aguatxi estès a terra de bocaterrosa sota la vela que havia caigut i que ho tapava tot. Aquí vaig començar a plorar. Molt. El primer que vaig pensar va ser que la botavara, al caure juntament amb el màstil, l’hi havia donat un cop al cap i l’havia matat. En un acte reflex el vaig agafar per les espatlles i el vaig arrossegar cap a mi, cap a dins les escales. I en aquell moment va obrir els ulls. No us podeu imaginar el moment d’eufòria… Ara les llàgrimes eren d’alegria màxima… Ens abracem molt fort. Estàs bé!?!? Estàs bé?!?! Sí sí i tu!? Sí, però t’has fet mal?!! T’has donat un cop?!?! No, no, no ho sé, crec que m’he tirat a terra! I el @dafykk?!?! I el @llauraor?? No ho sé! @llauraor, @dafykk esteu bé?!?! Esteu bé?!?! Llàgrimes un altre cop de por. Nus a l’estómac. De sobte vam sentir un “estic bé, esteu bé?!?!” Era el @dafykk!!! Oooh déu meu menys mal!! El @dafykk estava bé!! Alegria un altre cop, llàgrimes d’emoció i abraçades quan va aconseguir arribar a les escales travessant tot el fotimer de ferralla i tela que hi havia a fora. Però, però, però… i el @llauraor??? @llauraor!!!!! Estàs bé?!!?!! @llauraooooor!!!! Silenci absolut…

Intentava cridar-lo i no podia. Se’m va fer un nus a la gola i no podia cridar. Recordo el sabor salat que tenia a la boca i que les cames eren com de goma. No veia res per les llàgrimes i no el sentia. Només sentia el soroll de ferralla picant contra tot arreu, el vent i el mar. Vaig com embogir. El meu cap pensava a mil revolucions per minut però el meu cos no responia. Estava com paralitzada però no podia deixar de veure imatges horribles dins el meu cap. El @llauraor és el meu cosí, i me l’estimo com un germà, ens hem criat junts. No podia ser. Ell no! Cap de nosaltres, però ell no, joder! Només podia veure la cara del meu tiet, el seu pare. I de la iaia, i de ma mare. Desencaixats. I quan intentava tornar a la realitat, veia la cara de pànic, de terror que tenien tots els altres. No sé què era pitjor. Impotència màxima. No podia parlar ni moure’m. Por, por i molta por. Desesperació. No sé quanta estona havia passat. Deurien ser uns minuts, però per mi van ser hores. Les pitjors de la meva vida.

De sobte, vam sentir un soroll a la coberta, i per fi uns crits: Esteu bé?!?!?! Esteu tots bé?!?! Era ell! Estava bé!!! Recordo el moment en que va treure el cap pel forat de les escales i va entrar, mig arrossegant-se perquè la botavara caiguda travessava el forat de les escales. Ufffff! L’alegria més bèstia que he sentit mai. Abraçada molt forta, llàgrimes, mocs. Riure i plorar alhora. Petons. Calor. Estàvem vius! Tots! Què bèstia! Déu meu. Déu meu. Déu meu.

Revisió de danys… El @llauraor tenia una ferida a la cama, però no era res important. Els altres no teníem absolutament res… Algun blau com a molt. El veler de fora estava destrossat. No havíem aconseguit tornar la cadena de l’ancla al seu lloc i havíem desarbolat… El màstil havia caigut cap a popa i babord… Si hagués arribat a caure una mica més centrada hauria enganxat al @dafykk de ple… Havíem tingut molta sort… Però i ara què fem? Què collons es fa en aquests casos? Esperar? Esperar a que amaini la tormenta? El veler seguia bellugant-se molt, però tot i no tenir màstil i que la cadena de l’ancla encara picava al casc, a dins tot semblava normal… I diuen que el barco sempre és el lloc més segur… De moment estàvem bé, el pitjor havia passat… La cara de pànic ara era de susto i poc a poc anàvem refent-nos… Inclús crec que vam riure i tot per alguna xorrada que algú deuria dir… Estàvem un estat de relativa “normalitat” quan de cop… Wraaaang wraaaaang wraaaaaaang wraaaaaaang!!!!! Una alarma va començar a sonar sense parar… PÀNIC.

Continuarà…

Relat d’una nit d’estiu

Tenia moltes ganes d’escriure aquest post fa molt de temps, ho he intentat varies vegades però sempre m’ha costat moltíssim. I això que és una historia que dec haver explicat (i sentit explicar-la) com cent vegades… En aquest cas, no es tracta d’una  mala passada amb un tint o una dissertació sobre una teoria que se m’ha acudit en algun moment… És la història d’un estiu, d’una nit d’estiu, per ser més exactes, que va ocórrer fa just un any… I no oblidaré mai. MAI.


Agost del 2011. En @llauraor, en @dafykk, l’@aguatxi, l’@emidroid, l’@elisabetalmirall i una servidora, @capitanamorgan, vam llogar un veler a Croàcia per una setmana. Un Bavaria 42 Match que es deia New York. Vam sortir del port de Biograd i vam enfilar cap al nord, vorejant la costa i passant per diferents illes. Els paisatges eren increïbles, brutals, el contrast del blau del mar i la verdor i la pedra de la costa. Preciós. Un temps genial, sol, un vent que permetia una navegació idíl·lica, mar plana. Què més voleu que us digui… El puto paradís.

Al cap de tres dies navegant vam arribar a l’illa de Pag i vam fondejar a la badia de Zrće. Aquella nit la mar estava planíssima, una passada, allò era glòria! De fet s’hi estava tant bé que allà a mitjanit ens vam tirar a l’aigua en pilotes i tot. Ho dic perquè jo ni boja em foto al mar en plena nit sense veure ni torta (en aquella època era més miop que un talp), però us juro que allò era el puto paradís. Després del bany vam preparar uns roms amb cola i cap als camarots a dormir, que la nit anterior no havíem pogut dormir gens per culpa dels mosquits, que ens van crivellar i vam estar tota la nit desperts rascant-nos com goril·les. Per fi podríem dormir, en aquell marc inigualable, mmmm! I aquí va començar tot…

Mentre estàvem adormint-nos, vam començar a sentir un clinc-clinc-clinc, segurament  d’un cap que no deuria estar ben tensat. Vaig llevar-me i vaig trobar-me al @llauraor que també s’ho estava mirant. S’havia aixecat una mica de vent, i tot i que els caps estaven ben tensats picaven contra el màstil i feien soroll… Vingaaaa… una altra nit sense dormir, vaig pensar… Una pels mosquits del mal i aquesta pel vent… Quina merda, cony! Tot i que el vent no era massa fort, havia anat augmentant en molt poc temps, així que en @llauraor es va quedar fent guàrdia a fora per controlar que tot estigués bé. Jo vaig tornar al meu camarot per intentar dormir una estona i rellevar-lo en cas que la cosa seguís. No vaig durar ni 10 minuts al llit. Quin escàndol! Vaig tornar a sortir del camarot, i vaig pujar les escales que donaven a fora la banyera on hi havia el timó. Quin puto vent!! Bestial! Recordo la cara del @llauraor… de quina puta merda, això està empitjorant… Vaig baixar de nou a dins i vaig buscar un neoprè i unes bambes perquè començava a fer fred, a part que plovisquejava. N’@aguatxi i en @dafykk també s’havien llevat. Els Caris (els hi diem Caris perquè es  diuen “cari” entre ells, hehe) encara eren al seu camarot, al de proa, el camarot nupcial, però no dormien, els sentia parlar. Cal dir que els Caris venien de lluna de mel amb nosaltres, ja que s’havien casat dues setmanes abans. De fet, van desviar una mica la seva ruta llunamelística per navegar per Croàcia tots plegats. Moooolt jefes!

Allò no parava, tu… vent, vent i vent… 5, 10, 15, 20, 25, 30, 35 nusos… la mar ja estava picada, no feia onades, feia com borbolls,  i el veler es movia que no vegis… En qüestió de mitja hora s’havia liat un percal que pá qué… I allà estàvem, la segona nit consecutiva sense dormir… En aquell moment només teníem com ràbia: Hòstia! No pot ser! Si el temps estava de puta mare fa res i ara… A la ràdio no deien res, i els que deien alguna cosa ho deien en hrvatski, i bé, el croat no és un idioma que dominéssim que diguem… I de cop… Frufrufrufrufrufru! Què és això? Què passa!? Joder, la gènova! S’ha desplegat sola! Vam intentar tornar a enrotllar-la, però no vam poder tibant de l’escota… Ni per babord ni per estribord, el vent tenia més força que tots nosaltres tibant…  Jodeeeeer… que rebentarà la vela i ens cardaran una clavada els del lloguer que no aixecarem cap! Hòstia-puta-jaaaaaaa

No estic molt segura, però diria que en aquest moment ja plovia, o si més no ens mullàvem amb l’aigua del mar que ens esquitxava. No ho sé. Potser eren les dues coses. Feia fred. Vent i humitat. Negre nit.  I el veler de cantó a cantó i la gènova desplegada i fuetejant fort… Quina merda… joderrrrr què més ens pot pass…. CLONCCCCC!!! Hosti, què és aquest soroll? Puta, no es veu res!!! És a la proa un altre cop! Però què passa?! Era impossible arribar-hi sense anar lligat i no caure a mar. Ràpidament en @llauraor es va posar un arnés i va anar cap a la proa, d’on provenia el soroll. Clonc clonc clonc!!! Merdaaaa! La cadena de l’ancla havia sortit de la guia i estava donant cops al casc!!! Puta, si va fotent-li canya es carregarà es casc, i com faci un forat… Ufffff! Quin mal rotllo! Vam decidir engegar el motor del veler per intentar “caçar” la cadena de nou i posar-la a la guia. Manualment no es podia, tenia massa tensió… En @llauraor, que és qui estava lligat a la proa, veia el que passava amb la cadena de l’ancla, cridava per dir-nos si havíem d’anar a babord o estribord per intentar insertar la cadena de nou a la guia aprofitant el moviment vertical de les onades… Un pla perfecte… però tenia un petit problema… No sentíem el que deia!!!  Feia molt soroll tot… la vela desplegada i fuetejant, el vent, el motor, el mar… Absolutament tot feia soroll i no sentíem les seves ordres des de la popa, on hi ha el timó i des d’on pots governar el veler… Llavors vam fer una cadena humana per passar-nos les ordres… En @llauraor a fora la proa lligat, l’@emidroid al camarot de proa amb la finestra superior oberta, l’@elisabetalmirall al menjador, jo a mitja escala que dóna a fora, l’@aguatxi a la banyera i en @dafykk al timó. Distància total 13 metres, amb 6 persones en línia i no ens sentíem!!!  A babooooorrrd!!! A baboooord!!! A baboooord!!! A baboooord!! A baboooord!!! I el @dafykk girant el timó a babor… i la puta cadena de l’ancla que no entrava a la guia… No, no!! Ara a  estribooooord! A estribooooord!!! A estriboooord!!! A estriboooord!!! A estriboooord, @dafykk!!! Vaaaa, que quasi ho tenim!!! Va, joderrrr, que poc ha faltat!!!!

I en tota la fressa de babords i estribords, cridant, quedant-nos sense veu, la nit seguia negra, el vent bufant cada cop més, el fred calant-se als ossos, el mar borbotejant i  el veler bellugant-se de banda a banda… Em costava sentir la veu de l’@elisabetalmirall des de les escales, ja que tenia mig cos a fora i hi havia moltíssim soroll… I a l’aguatxi, que era a fora, just a un metre i mig meu també li costava sentir-me… Però el que sí vam sentir tots, de sobte, va ser un grinyol espantós… Metàl·lic, estrident, estrany… I en una dècima de segon el soroll de fons va parar… Tots vam callar… nus a la gola, a l’estómac, als intestins… Només aquell grinyol… un grinyol que va transformar-se en un soroll estrepitós i ràpid, CRASHHHHHH! Vaig mirar cap a dalt i de sobte tot es va tenyir de blanc… S’ha arrencat el màstil!!!! La putaaaaaa!!!! Hòstia putaaaaaa!!! S’ha partit el màstil i ens ha caigut a sobre!!!! Déu meu!!!! Jo tenia la botavara just a uns centímetres del meu cap, i tot cobert per la vela major que s’havia desplegat… Cables, ferros, caps per tot arreu! Què ha passat??? Què ha passat!!! El @llauraor, l’@aguatxi i el @dafykk són fora i ha caigut el màstil!!!

Nervis, desesperació, PÀNIC.
Continuarà…