Hem de parlar…

   Qui no ha temut mai la frase… “hem de parlar…”? Quin mal rotllo de frase, per què ens hem d’enganyar… La podem escoltar en molts aspectes, la teva mare, quan t’ha de fotre bronca per algo, alguna amistat que t’explica qualsevol anècdota, el jefe, quan et vol comentar algun aspecte de la feina… Pot ser una bona o mala notícia, però com bé sabem, quan la teva parella, rollete o amiguet, et diu “hem de parlar” se te pone un mal cuerpo, que… ufff… Abans de sentir la frase maleïda, està clar que, no sé pas perquè, ja te l’esperaves desde feia molts dies i, finalment, acaba arribant.

   La vida, quan estàs enamorada, és meravellosa! Tot és maco, et sents com si estiguessis en un nuvolet, contenta, feliç, guapíssima, tot et surt bé… aaaiiiiii toot es fantàstic, perquè necessito més? si tinc el company perfecte, puc fer les coses que m’agraden amb algú que vol estar amb mi, que tant jo, com ell, no podem viure l’un sense l’altre…que maco és tot…si, si, si, siiiiii…alegria! Em truca a cada moment, (penja tu, no, penja tu…) mensajitos de “et trobo a faltar”…(i només fot mitja hora que t’has separat de la persona, però bueno…és així…).

   Tothom et diu que sou una parella perfecte, que esteu fets l’un per l’altre… “que macos sou”, “que bé que quedeu”, sembla que us conegueu de tota la vida… a els teus amics els hi cau de puta mare, tu als seus també… Quan et presenta als seus amics per primer cop, et diuen : “home, ja era hora de coneixe’t, la famosa “Pepi”, hem sentit a parlar molt de tu”…. Ahhhhhhh!! Com mola, el tio està coladíssim per mi! Iiiuuuuuujuuuuu, siiiiiiiii!!! Per fi, l’he trobat! És ell, és ell!!! Potser portes un parell de setmanetes amb aquella persona (el que dirien les àvies, festejant) però sí, t’ho creus, convençuda que és l’home de la teva vida.

   Com pot ser que en tant poc temps ens podem flipar tant… se’t passen pel cap coses, que en condicions normals, ni de broma les pensaries. Com seria viure amb ell? Com serà el nostre casament? El nom i cognoms de la nostra criatura… “Pepitu Gonzàlez Pérez”, queda súper bé… Buff, es que estem fets l’un per l’altre, ens havíem de trobar… que guai! Que guai? Que guai???!! Si, si… espera’t que t’explicaré un cuento

   Tot es molt maco, flors i violes…fins que comences a notar algo raro… Sí, algo raro… com explicar-ho? Doncs mira, no ho sé. Sempre hem sentit algún comentari d’alguna amiga o coneguda, que ens ha dit que les dones tenim com un “sexto sentido”, doncs sí, és veritat, existeix i, no falla mai, mai, mai!
No cal que coneguis molt a la persona, potser portes, dues setmanes, dos mesos, dos anys, però hi ha algún gest, alguna frase, una mirada, un nosequè, que et fa pensar… ui-ui-uuuuiii… esto me huele a chamusquina… aquí passa algo! Ho sé, ho pressento! Acte seguit, comencem a donar-li voltes i més voltes… aquest tio, li passa algo… fijo… Fins que decidim fer la pregunta bàsica: – “Escolta, et passa algo?” Resposta bàsica: “A mi? No, perquè?” -”Ai no sé, et noto raro”. Doncs val, no li passa res, són històries meves… que continue el espectáculo… (Històries meves?? I UNA MERDA!)

   Segueixen passant els dies… La veritat és que no estàs malament del tot, però algo passa… Ja no és el primer en enviar-te missatges de bon matí, “bona nit, que descansis” has de ser tu la que el truquis… Fas preguntes que no hauries de fer, perquè després passa el que passa…
- Per què no m’has trucat, carinyu…?
- Mira Pepi, tenia molta feina, què vols que et digui… no siguis pesadeta…
- Vale, vale, bueno, què tal, com va?
- Bé, bé, però et truco més tard que ara estic una mica liat…

   És que ets burra, tia! Et quedes amb una cara de gilipolles que flipes… Liat? Ara dius que vas liat? Però si cada dia pel matí, més o menys a aquesta hora em trucaves per dir-me qualsevol xorrada i, ara em dius pesadeta perquè et pregunto que com és que no m’has trucat???!!!! Hosti tu… quin paio…

   Doncs bé, aquesta pot ser una petita anècdota, que quan comences a sospitar que hi ha alguna cosa que et ralla, doncs encara et ralles com cinquanta mil cops més… Truques a la teva millor amiga, li comentes i, ella et consola i, et diu que no pateixis, que potser realment estava liat… Però per molt que et vulguin convèncer, tu, notes algo, que sí, que sí, que no et vinguin amb contes xinos, que al tio li passa algo, collons!

   Com aquest exemple n’hi ha d’altres…trucades que no tenen resposta, (i el tio, ara perquè no m’agafa el telèfon? Bueno, el torno a trucar… no hay más llamadas…) És molt típic comentar que un està rallat per la feina, a casa no estic bé…no sé què em passa, avui prefereixo quedar-me a casa, millor quedo amb els meus amics… tinc ganes de sortir amb ells, de veritat que no em passa res amb tu… Però cada cop hi ha menys detallets i menys estones, menys mensajitos, menys trucades, més silencis, i mooooolt més mal de panxa, més nervis, més gilipollades… sí, gilipollades, com ara deixar de fer coses que faries normalment, com no anar a un sopar que t’han convidat, una sortida per Barna amb les amigues, un “ja et diré algo…perquè m’ha de trucar el Perico de los Palotes i, suposo que aquesta nit quedaré amb ell…(JA-JA-JA il·lusa…). Sí, més pistes que ens fan sospitar que arribarà la frase maleïda

   Després entres en un estat de rabieta i penses: A veure tio, si no et passa res amb mi…què cony et passa? Perquè jo em sento fatal!! En teoria no sóc aquella companya-amiga-novia, dona megaguai, que et cau tan bé, que sóc la teva alma gemela que en tot coincidim, que pots sortir amb ella de festa, pilles la taja i t’ho passes teta, que fotem uns polvos que flipes, que vas amb mi pel carrer, tot cofoi, que no t’importa que tothom et vegi amb mi, que tenim converses que duren hores, se’ns passa el temps volant, ens hem passat nits junts, que durant el dia tens son perquè no has dormit i a la feina estàs destrossat, però t’és ben bé igual… ARA QUÈ CONY ET PASSA? perquè jo vull seguir fent el que fèiem, collons!!!

   Doncs bé, intentes que no se’t notin tots aquests sentiments que se’t passen pel cap, però no sé com ens ho fotem, que se’ns acaba notant, sense voler, els hi anem més al darrera i això… no els hi mola gaire… simplement, perquè no volem perdre aquest moment tant meravellós que et fa sentir feliç, guapa, viva… Però tard o d’hora, arriba la frase: “Hem de parlar”.

   Per sort sempre hi ha alguna amiga a prop que et diu: Fem una birra i m’ho expliques… (o per mi, millor un cubata i un bon piti) i, per una estona… et passen tots els mals…

One thought on “Hem de parlar…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Canvia )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Canvia )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Canvia )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Canvia )

Connecting to %s